Què en diuen els primers lectors d’aquest llibre tan especial? Doncs llegiu, llegiu.
“Francament m’ha sorprès perquè no sé què esperava, però no esperava això, aquesta minuciosa prosa gairebé obsessiva sobre una botiga o una matèria o un ofici o un personatge -mai no he sabut ben bé de què o qui anava- en què no passa exactament res.
He trobat que s’assemblava més a la poesia que a un altre gènere, que no sé quin fora. Potser aquest fet provoca el desconcert, perquè en general enfoquem la lectura volent saber de quin material es tracta, i aquí no queda clar ni abans ni després, com segurament devia ser la teva intenció.
Crec que és un exercici d’estil brillant, que no sé com se situa en el teu corpus literari, perquè també el desconec. Tens una habilitat prodigiosa per a la descripció i la creació d’un àmbit eteri que es mou entre el passat i el somni.”
Marcel Riera, poeta i traductor, set’17
(…) I la Pruden ha fet un llibre deliciós i tendre, com un mocador de puntes, que es diu Passamaneria i que li ha publicat, meravellosament, Godall. I jo vaig llegint i plorant emocionada i us en dono, a totes, les gràcies. Gràcies. Gràcies.
Núria Busquet Busquet, escriptora i traductora sept’17
“Entre la pell i el món, gairebé sempre, s’interposa una merceria, que tiba, afluixa, corda o descorda. Tal vegada el malentés era que quan deien picardia o frivolité colien dir sexe i quan deien sexe no significava el mateix per tothom.”
Llegint Passamaneria, de Pruden Panadés, que Godall Edicions acaba de publicar. El to m¡ha atrapat des de les primere línies. Cordons, borles i galons en un llibre que respira sensibilitat i intel·ligència. Sóc a la meitat i us el recomano ja des d’ara. Una obra ben especial. Diferent.
Mònica Miró, escriptora, oct ’17
Al final de ese pasillo en penumbra con festones dorados, mientras afuera sigue cayendo la nevada del 62, juegan el niño Foix y el niño Brossa con muñecas cosidas a mano, muñecas que sueñan con los ojos abiertos, desvelados. Los niños esperan a la niña Rodoreda, que ha ido “a costura /a aprendre de lletra”, y ahora anda por los terrados, amiga de los gatos, vestida de adulta, invocando a las diosas del crepúsculo con una pata de pollo en el bolso.
Marcos Ordoñez, crític oct’17
Panadès ens demostra que l’univers es pot recosir amb un fil i una agulla. Tan aviat s’endinsa en una merceria plena de catàlegs, cintes i mostraris com defensa les nines de drap, les que xerren de veritat, “perquè mentre unes mans les fan néixer del no-res, una veu ja els parla i només viuen peixades de paraules molt triades”. No com aquelles nines de plàstic, que ploren mentre dura la pila i després callen per sempre.
Fragment de l’article de Bernat Puigtobella a Núvol, (
llegir sencer), des’ 17
L’aigua és música sense numerar. Passamaneria. Breviari, poemari o recull singular de poemes en prosa? El llibre de Pruden Panadès pot ser tot això a la vegada, perquè ens transmet, al capdavall, una manera d’entendre la vida. Bernat Puigtobella, que en va fer la presentació la setmana passada,
diu que és “un dels llibres més soprenents i preciosos que he pogut llegir aquest any”. L’autora hi desplega un ampli ventall de referents del gremi de les modistes, aquestes especialistes en “resurreccions domèstiques, sempre molt mal pagades” que conformen un món que s’apaga però que encara no s’ha extingit, perquè, “entre la pell i el món, gairebé sempre, s’interposa una merceria, que tiba, afluixa, corda o descorda”. A
Passamaneria, Panadès ens demostra que l’univers es pot recosir amb un fil i una agulla.
Quan vaig llegir el manuscrit de la Pruden Pandés vaig enamorar-me’n de seguida però, era poesia? era prosa poètica? era narrativa? era antropologia poètica? com l’havíem de clasificar? A Godall ens agraden els reptes i aquesta inclassificabilitat del llibre afegia atractiu al que la lectura m’havia proporcionat.
Passamaneria no és un llibre de relats curts, ni una investigació antropològica sobre els mites, oficis i els llocs del cosir, ni un llibre de poemes i proses poètiques. No. El llibre és tot això a la vegada, i més. L’autora ha cosit cada text com un brodat diferent, amb punts petits, delicats. Amb matisos, amb colors, amb transparències i també amb alguna frivolité . El resultat és un àlbum de textos com labors finíssimes que ressegueix tot un món tradicionalment menystingut per ser un món femení. Llegint aquest llibre sabreu de la discussió entre Aracné i Ariadna, els secrets dels cosidors de les modistes, què va fer Eva després la condemna a suportar un fus, quines són les relacions entre les merceries i els llibres, la trista història del mico Dedé vestit de grum o la bella història de la camisa brodada per a un pintor famós …
El llibre ha diluït els meus prejudicis sobre el món de les labors, forjats des del rebuig a la obligació de cosir, sargir i brodar que m’imposaven de petita, i, atrapada a la teranyina dels seus mots, de la seva música, he descobert un univers ple d’evocacions, de riquesa i de saviesa. Com tots els mons que revela la bona literatura.
Matilde Martínez Sallés, editora de Godall Edicions. oct ’17
Dos autores y un actor dentro de un paréntesis.
/en Godall, Narrativa /por GodallPresentábamos la traducción al castellano de El paréntesis más largo de Tina Vallès, hecha per Gonzalo Torné y disfrutamos de unas horas de conversación inteligente sobre creación, traducción, literatura y oralidad.
Además, un actor, Nil Martí López, nos regaló la lectura bordada con talento y humor de un par de cuentos del libro .
Fue un paréntesis dentro de otro paréntesis (La libreria No LLegiu) que nos hizo olvidar saludablemente la barahúnda que nos agitaba el mes de diembre pasado.
QUE EL 2018 ENS FACI MÉS LLIURES…AMB MÉS LLIBRES
/en Godall, Sin categorizar /por Godall“Passamaneria”: sensibilitat i intel·ligència. Un llibre diferent.
/en Narrativa /por GodallQuè en diuen els primers lectors d’aquest llibre tan especial? Doncs llegiu, llegiu.
“Francament m’ha sorprès perquè no sé què esperava, però no esperava això, aquesta minuciosa prosa gairebé obsessiva sobre una botiga o una matèria o un ofici o un personatge -mai no he sabut ben bé de què o qui anava- en què no passa exactament res.
He trobat que s’assemblava més a la poesia que a un altre gènere, que no sé quin fora. Potser aquest fet provoca el desconcert, perquè en general enfoquem la lectura volent saber de quin material es tracta, i aquí no queda clar ni abans ni després, com segurament devia ser la teva intenció.
Crec que és un exercici d’estil brillant, que no sé com se situa en el teu corpus literari, perquè també el desconec. Tens una habilitat prodigiosa per a la descripció i la creació d’un àmbit eteri que es mou entre el passat i el somni.”
“Entre la pell i el món, gairebé sempre, s’interposa una merceria, que tiba, afluixa, corda o descorda. Tal vegada el malentés era que quan deien picardia o frivolité colien dir sexe i quan deien sexe no significava el mateix per tothom.”
Llegint Passamaneria, de Pruden Panadés, que Godall Edicions acaba de publicar. El to m¡ha atrapat des de les primere línies. Cordons, borles i galons en un llibre que respira sensibilitat i intel·ligència. Sóc a la meitat i us el recomano ja des d’ara. Una obra ben especial. Diferent.
Mònica Miró, escriptora, oct ’17
Passamaneria no és un llibre de relats curts, ni una investigació antropològica sobre els mites, oficis i els llocs del cosir, ni un llibre de poemes i proses poètiques. No. El llibre és tot això a la vegada, i més. L’autora ha cosit cada text com un brodat diferent, amb punts petits, delicats. Amb matisos, amb colors, amb transparències i també amb alguna frivolité . El resultat és un àlbum de textos com labors finíssimes que ressegueix tot un món tradicionalment menystingut per ser un món femení. Llegint aquest llibre sabreu de la discussió entre Aracné i Ariadna, els secrets dels cosidors de les modistes, què va fer Eva després la condemna a suportar un fus, quines són les relacions entre les merceries i els llibres, la trista història del mico Dedé vestit de grum o la bella història de la camisa brodada per a un pintor famós …
El llibre ha diluït els meus prejudicis sobre el món de les labors, forjats des del rebuig a la obligació de cosir, sargir i brodar que m’imposaven de petita, i, atrapada a la teranyina dels seus mots, de la seva música, he descobert un univers ple d’evocacions, de riquesa i de saviesa. Com tots els mons que revela la bona literatura.
Matilde Martínez Sallés, editora de Godall Edicions. oct ’17
El llibreter opina
/en Godall, Narrativa /por GodallEn Jordi Costa, llibreter de l’agosarada, lluminosa i genial llibreria Strogoff de La Garriga, va escriure el text que reproduïm tot seguit al seu (cuidadissim) aparador per al dia que hi vam presentar Passamaneria, de la Pruden Panadès. Gràcies, Jordi.
No conec ni poc ni molt el món del fil i de l’agulla. No cuso, no faig mitja i amb prou feina em sonava la paraula “passamaneria”. Però sempre he respectat i he admirat (veient ma mare) la pau i la solitud d’un treball que demana un cert tancar-se en un mateix – i una llum que t’encercli i t’aïlli de la foscor del voltant- però també la companyia; el fet de deixar passar el temps i amb ell milers de fils de pensaments i de vides que van passant mentre enfiles la feina.
I potser el llibre va d’això. D’un món profundament femení, lligat per tradició, costum i imposició al fil i l’agulla. Una feina a voltes privada i callada (reclosa) però a voltes també feta en companyia d’altres dones que també cusen, fan boixets o passamaneria i que, sense mirar-se (concentrades en la seva feina) escolten o parlen del seu món callat. D’un món que també desapareix perquè ja no es cus com abans ni es fan pedaços i ja fa temps que hi ha altres maneres de passar el temps… per això també el llibre te aquest toc de certa melangia de les coses que ja no seran.
He llegit aquest magnífic llibre sense ordre ni concert. Obrint-lo per on em semblava, triant el capítol-poema, o són petits contes? a l’atzar i com passa sempre amb aquests tipus de llibres, de vegades he triat bé i m’emociono i el torno a rellegir en veu alta i és que m’ha colpejat, o senzillament m’ha sorprès i m’ha divertit. N’hi ha de tendres, tenebrosos, eròtics, tristos i alegres. De vegades trobo l’escrit enginyós i de vegades (poques) no hi he entrat… però sempre tens la sensació que estàs llegint un text molt ben escrit i treballat, que ha sigut buscat i pensat i tractat amb la mateixa cura que qualsevol dona, que estima el que fa, hi posa en un treball de filigrana de passamaneria.
Per això recomano (si és que se’m permet) llegir aquest llibre en moments de calma. Fer petits glops i rellegir-los després en veu alta, si pot ser.
Jordi Costa, llibreter
I gràcies Glòria Font (artistras) i Stefano Puddu per la presnetació tan guapa que vau fer a la Strogoff d’aquest llibre tan preciós . Va ser una vetllada molt màgica.
3era. “Trobada” de poesía y alfarería en La Galera
/en Godall, Poesia, Portada /por GodallLes fotografies són de @RoserArques
Cartell de Qüestions.cst
En el mes de junio y por tercer año consecutivo se han celebrado las bodas de la alfarería y la poesía. La “Trobada de poesia i terrissa” de este año ha contado con la participación de Laura Borràs directora de les Lletres Catalanes, que, para abrir el acto, leyó esta cita de la poeta greega Kiki Dimoulà:
“Una pregunta angustiosa que se plantea a menudo es si en la época en que vimos la poesía sirve para alguna cosa. Creo que sirve como sirve la vela que encendemos al entrar en una ermita desierta y abandonada de la que han huído todos los santos. La poesía es útil a los que la aman porque en ella encuentran pedacitos rotos de su alma”….”En definitiva, sirve a la lengua. La rescata de los grandes contenedores de la prisa y la trasvasa con respeto al pequeño frasco de la bendición: la existencia solo necesita beber un sorbo. En una palabra, la poesía ayuda como ayuda una gota de calmante en un océano de tristeza. No es poca cosa, ”
Una vez más, en el taller de Joan Cortiella, en La Galera, los alcaduces trasvasaron las palabras benignas y luminosas de los poetas para calmar nuestra sed de belleza, y los versos rodaron entre el ruído del torno y el del barro que tomaba forma entre las manos expertas del maestro alfarero.
En este 3er. encuentro hubo también un espacio para la sorpresa y esta fue el estreno de un vino blanco presentado por Jaume Serra, de la bodega Ficaria vins (La Figuera, Priorat). Un vino madurado en las jarras hechas por Joan Cortiella i que en su nombre Irur (que en íbero significa “tres) cerraba el círculo de la triple alianza de las fuerzas que se convocan en La Galera en este recital único, especial y diferente: alfarería, poesía y vino.
Mirad el vídeo que enos hizo Eva Mascarell:
¡Hasta el año q próximo!
¿Qué sorpresas nos aportará la Cuarta “Trobada”?
Travessar el riu
/en Godall, Poesia /por GodallEl text que reproduïm més avall és el que va llegir-nos Gonzalo Hermo el dia de la presentació de la versió bilingüe del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta:
En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.
Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.
En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:
“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.
Si és així, puc estar satisfet.
Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.
Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.
Gràcies.
Gonzalo Hermo
Elogi de la poesia que no passa de moda
/en Godall, Poesía /por Matilde MartínezVam començar a publicar poesia perquè ens vam enamorar, sí, literalment, “enamorar”, del manuscrit que ens havia fet arribar la Maria Dolors Coll Magrí. D’aquest enamorament, aquest dir-nos: això s’ha de publicar, ho volem publicar! , va sorgir la col·lecció #cadup que ha anat creixent poc a poc, amb cura i a cop d’enamoraments successius fins a conformar una sínia de 10 llibres preciosos.
Rostoll, el nostre primer #cadup, és un llibre intensíssim, brillant, magnífic, del qual se n’ha fet poc ressó. Va passar bastant desapercebut als cronistes oficials, ni tans sols va merèixer ser citat en un llibre que repassava els primers quinze anys de poesia catalana al segon mil·leni ( tot i que hi havia un capítol dedicat especialment als poetes de les terres de ponent, d’on és l’autora ) Ja sabem que no es pot abarcar tot i que les editorials petites – i quan vam publicar Rostoll erem una editorial diminuta- passen desapercebudes als focus mediàtics.
Tres anys després de la seva primera edició, és un orgull i una alegria anunciar-vos la seva segona reimpressió. No hem volgut dir -ne “edició” perquè no estem d’acord en anunciar com a edició allò que és una reimpressió. Morirem d’un atac de coherència, ens direu, potser sí , però de moment ens és difícil fer coses que no ens agraden ni creiem saludables per al món editorial. Aquesta reimpressió vol dir que s’han venut tots els exemplars de la primera tirada i que considerem que val molt la pena que el llibre seguiexi rodant i que no desapegui de les lleixes de les llibreries i passi a la categoria de “exhaurit”, “introbable”, “descatalogat”. A Godall volem fer llibres dels que no passen de moda, llibres consistents que es puguin defensar i recomanar anys després d’estar editats. Com aquest.
Amants de la bona poesia, la que no és esclava de la novetat, la que no passa de moda -perquè es fonda i consistent i intensa i treballada- si encara no coneixeu aquest llibre de la Maria Dolors Coll Madrí, sou afortunats perquè ara teniu l’ocasió de descobrir-lo!
Aquí us deixem us els enllaços a la informació sobre el llibre i sobre l’autora.
Ropa limpia tendida al sol
/en Godall, Poesía /por GodallEste es el texto que el poeta José Antonio Jiménez Navarro leyó en la presentación de la traducción del libro de poemas “Y Dios en algún lugar” de Sònia Moll.
Gracias, José Antonio por prestárnoslos para que lo publiquemos aquí:
LOS POEMAS DE SÒNIA MOLL
La primera impresión que tenemos al leer los poemas de Sònia Moll es de limpieza. Ella misma ha utilizado en algún lugar una imagen que a mí me parece muy precisa: Los sentimientos y las emociones que maneja el poeta son la ropa sucia y los que nos ofrece el poema es ya la ropa lavada y tendida. Esta sensación de ropa tendida, de ropa tendida al sol, diría yo, la tenemos ante los textos de Sònia.
Otra característica muy próxima a ésta es el hecho de que su escritura fluye con una naturalidad sorprendente. Yo creo que todo buen poeta ejerce un dominio sobre la lengua y la fuerza para conducirla al terreno que le interesa, pero sólo algunos consiguen que ese esfuerzo no se note, que pase desapercibido al lector.
Decía María Zambrano hablando de la poesía de Clara Janés que su palabra emerge del silencio, pero sin romperlo; yo creo que la palabra de Sònia Moll tiene también esta peculiaridad porque sucede sin violencia, sin aparente esfuerzo.
El segundo asunto que quería comentar es el siguiente: en sus poemas o por debajo de sus poemas encontramos lo que podríamos llamar una voz…, y creo que esto es importante porque no todos los poetas tienen o transmiten una voz. Algunos alcanzan una peculiar manera de decir, un estilo, un mundo propio con sus imágenes y sus símbolos, que ya es mucho, pero no una voz, esa sustancia que aparece adherida a las palabras y que nos trae, desde el fondo, noticias del sujeto que habla, no de su peripecia vital sino de su textura humana. Dice Antonio Gamoneda que la poesía no es literatura, es verdad. Yo creo que esto se nota mucho en el caso de Sònia porque ella se implica profundamente e implica toda su biografía, la vida que lleva a sus espaldas, en lo que escribe. Y de ello, y de sus dotes literarias, naturalmente, se deriva que uno se sienta bien al lado de esa voz, porque es una voz que acoge, que acompaña, una voz que viene, por así decirlo, como debe venir toda poesía verdadera, de una hipotética fundación de lo humano.
Lo que no quiere decir, ni mucho menos, que nos cuente las cosas que queremos oír. De hecho, para mí, I Déu en algún lloc, Y Dios en algún lugar, además de un homenaje a la madre y de muchas otras cosas, es también un viaje de ida y vuelta a los infiernos. La enfermedad que describe el libro y que desconecta del mundo a la madre, no deja de ser un símbolo de la condición de nuestra vida y de nuestra desaparición. Y en el laberinto que también aparece en el libro, no solo están la madre y la hija, sino que estamos todos porque ese laberinto es nuestra existencia, y es inútil buscar una salida: sólo cabe seguir caminando y, despreocupadamente, mirar al cielo de vez en cuando.
Yo creo – y con esto acabo- que en última instancia, el libro de Sònia es un libro sobre la identidad y la fragilidad humanas, y sobre cómo la identidad se sustenta fundamentalmente en el amor, ya sea el amor materno-filial, el amor erótico o el amor a Dios, que son los tres tipos de amor que aparecen en el libro. Las preguntas que, en definitiva, nos formula este libro son, aproximadamente, como las que siguen: ¿Qué somos? ¿Memoria? ¿Emociones? ¿Deseo? ¿De qué estamos hechos? Nuestra sustancia última, ¿no es el amor? Si a través del amor el otro nos dice quienes somos, cuando los puntales de amor que sustentan nuestra vida se desmoronan, cómo podemos mantenernos en pie? ¿Es posible, para librarnos de esa presión de la realidad, un amor sin limitaciones terrestres, un amor en la eternidad?
Y la virtud de este libro, la virtud de Sònia Moll, es transformar toda esta gravedad, toda la angustia que nos transmiten estas preguntas, a través de su escritura serena, equilibrada, limpia, y a través de su voz, que es una voz de compañía, en placer estético y en una sensación de verdad y de encuentro que nos ayuda, aunque sea sólo un poco, a vivir la vida.
José Antonio Jiménez Navarro.
Barcelona, mayo de 2017.
Presentació «Corre, pare, corre!» a la Casa Àsia
/en Godall, Narrativa /por GodallEl 28 de febrer, a la Casa Àsia, es va presentar el recull de contes de Kim Ae-ran Corre, pare, corre! en una sala plena de lectors amb ganes de fer un tast de literatura coreana.
Amb l’acollida generosa del director de l’entitat, Rafael Bueno, els cinc presentadors van parlar des de diferents angles de l’obra l’autora coreana. L’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez, va explicar com va descobrir aquesta autora en francès i en anglès, com la van sorprendre i agradar les històries que explicava i per què va decidir-se a publicar-la en català i en castellà. Manel Ollé, professor d’història i cultura xinesa de la UPF, va relacionar l’estil de Kim Ae-ran amb els contes d’Ian McEwan, el teatre de Lluïsa Cunillé i fins i tot amb la ironia de Temps moderns de Charles Chaplin. Esther Torres Simón, traductora del coreà i del japonès i investigadora de la URV, ens va fer saber que la literatura coreana és molt potent però que no té prou traductors per poder ser coneguda a Occident. I Mihwa Jo, professora de coreà de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i traductora del llibre juntament amb Alba Cunill, ens va parlar de les dificultats de traduir del coreà al català, i com per a algunes de les frases s’hi havia estat fins i tot dies per trobar la forma de transmetre’ns tota la intenció de l’autora.
Els cinc presentadors de l’acte, doncs, van estar d’acord a afirmar que Kim Ae-ran és una escriptora magistral que al llibre Corre, pare, corre! barreja lucidesa, realisme, imaginació, dispersió i concentració en dosis exactes. I és que el paisatge exterior i interior que retraten els seus contes sedueixen el lector, així com també els personatges que hi circulen: joves i nens que viuen amb unes ferides que accepten fins i tot amb humor, unes ferides que volen oblidar per seguir endavant en la jungla del capitalisme més salvatge del Seul suburbial, on tothom està sol i on no hi ha res que sigui fàcil.
Kim Ae-ran és una gran escriptora i a Godall Edicions ens fa molt feliços haver-li pogut fer un lloc a les llibreries catalanes. Coneixeu-la. Segur que a vosaltres també us seduirà.
#CarreterayLibros
/en Godall /por GodallImagen copiada de @Makamo_es
¿Qué puede hacer una editora cuando los distribuidores le dicen que tiene buenos libros, sí, pero pocos, y que con tan pocos, no pueden trabajar?
Una solución es publicar más libros, claro. Pero es que nuestra editorial no corre, va despacio, nos autodenominamos una editorial “slow book” y no podemos fabricar libros como quien fabrica rosquillas.
¿Los tres (buenos) libros en español que tenemos publicados tienen que dormir en cajas hasta que aparezcan los otros que se están cocinando?
No.
Los empaquetamos, nos hicimos una lista provisional de librerías (las que venden los libros que edita nuestro buen y sabio amigo José Luis Ponce (Editorial Bellaterra) y las que nos fueron diciendo amigos y amigas andaluces. Y nos pusimos en marcha.
La ruta duró siete días, de los cuales, uno fue festivo (1 de Enero). Además de disfrutar de la gente, el paisaje, el patrimonio y la gastronomía de Andalucía, visitamos y conocimos muchas librerías: grandes, pequeñas, diminutas. Todas con libreros y libreras implicados, con proyectos muy interesantes. Librerías que son centros de divulgación y de agitación cultural. Se interesaron por nuestros libros. Encontramos muchas complicidades. Nos maravillaron muchos proyectos. Volvimos cargados de energía y reforzados en nuestro eslogan: “Más libros, Más libres!”, para seguir en la brecha.
Esta es la crónica visual de la ruta:
Ahora nuestros libros los podéis encontrar en
ALMERIA
Almeria: Libreria Picasso
CÁDIZ
Cádiz: La Clandestina y Librería Jaime
El Puerto de Santa María: Librería Zorba.
Jerez de la Frontera: La Luna Nueva y Libros El Laberinto
CÓRDOBA
Córdoba: Librería Luque y La República de las Letras
GRANADA
Granada: Libreria Picasso, Librería Babel, Librería Praga, Librería Teorema, Ubú Libros
HUELVA
Moguer: La Taberna del Libro
Valverde del Camino: Librería Anabel.
SEVILLA
Sevilla: El gusanito lector, la Fuga
#CarreterayLibros. ¡Esto no ha hecho más que empezar!