El 30 d’octubre de 2018 vam celebrar el cinquè aniversari de Godall Edicions al teatre de la companyia La Perla29, a la Biblioteca de Catalunya, envoltats dels nostres autors, traductors i col·laboradors, de bons amics, d’editors, periodistes i gent del món de la literatura, la cultura i les arts en general. I l’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez Sallés, després d’un entusiasta discurs de la presidenta d’Editors.cat, Montse Ayats, va agrair aquests cinc anys amb les paraules següents:
“Vaig començar aquest ofici d’editora després d’una llarga vida com a professora i una curta però intensa vida com a autora en una editorial molt potent de didàctica de llengües estrangeres. I si no arriba a ser per l’empenta d’un company d’aquesta editorial, potser mai no m’hauria llançat a aquest món de fer llibres.
Quan m’hi vaig posar, tenia molt clars alguns objectius modestament ambiciosos: volia editar els llibres que a mi m’agradaria llegir, volia editar llibres que no passessin de moda, volia cuidar molt els llibres com a objectes, editar-los sense pressa, i volia que tothom qui col·laborés amb la meva editorial s’hi sentís a gust, no només per l’aspecte més personal d’un bon ambient de treball, sinó també perquè tothom cobrés el que és just i, a més, ho cobrés aviat. No estava ni estic gens d’acord amb determinades pràctiques que són una mica habituals en el món de l’edició: un amic fa un favor perquè és amic; un altre, per fer-se visible, no cobra la feina; a un altre li demano un article gratis (per a un llibre que es vendrà) per allò que així és farà conèixer; preus? au, no, demanes massa, ja saps com està el sector; contractes? els mínims o lleonins; drets d’autor? Connais pas! Després d’anys lluitant pels drets laborals dels professors i pels drets econòmics i morals com a autora, no volia contribuir a la precarització dels treballadors de la cultura ni al menysteniment material ni moral dels autors. Per la meva experiència, considero que les relacions personals, basades en l’empatia i en el respecte a les condicions laborals dels que hi treballen, són l’actiu més important per dur a terme qualsevol projecte.
Ens agrada establir complicitats i sinèrgies amb projectes arrelats al territori: el centre Quim Soler, la literatura i el vi d’El Molar (Priorat); la Fira del llibre d’Ares del Maestrat; les Jornades Musicals de l’ermita de la pietat d’Ulldecona; i el mestre terrisser Joan Cortiella de La Galera (El Montsià), amb qui cada any organitzem la Trobada de Poesia i Terrissa.
Tot el que fem es pot resumir en un lema: Resistir, construir, compartir. Crec que el vaig sentir dir una vegada a la Marina Garcés, ja fa molts anys, i me’l vaig fer meu de seguida. Ara hi vull afegir dos verbs més: Estimar i curar.
Els començaments no van ser fàcils perquè m’havia llançat a un món que només coneixia de forma perifèrica i, a sobre, en plena crisi econòmica. Però a poc a poc, al voltant de Godall Edicions s’ha anat teixint una xarxa de felices complicitats: un amic que havia viscut a Corea ens va recomanar els llibres de Kim Ae-ran, una poeta em va enviar un manuscrit del que em vaig enamorar i que va ser el germen de la col·lecció Cadup, un traductor em va recomanar una obra , un autor, una altra. En festivals de poesia he conegut poetes que m’han emocionat i he pogut publicar-los… També han anat sorgint projectes amb col·laboradors de luxe: La Perla29, Paper de vidre. Amb el temps hem trobat, i ho vull agrair, el suport de les llibreries —l’últim esglaó entre l’autor i el lector—, i també el dels mitjans de comunicació que sovint han fet visible els nostres llibres… I així s’ha anat confegint el catàleg que ara teniu a les mans, 38 llibres i 3 més que estan en camí. I així és com el públic lector ha començat a creure i a confiar en el que fem.
Sé que anem a contracorrent en un mercat en què gairebé només es valoren les novetats i el consum ràpid, però tot i així estic contenta perquè el projecte de Godall Edicions continua creixent i expandint-se amb projectes de futur, fidels als objectius dels nostres inicis. És a dir, volem continuar creixent però no a qualsevol preu. Volem créixer sostingudament, a poc a poc, comercialment —no som una ONG, som una empresa—, però també artesanalment, cuidant molt tots els autors, cuidant molt tots els libres. Però per poder créixer, encara que sigui a poc a poc, hem d’arribar a més lectors. Estic segura que aquests existeixen i cal descobrir-los, però també cal que ens descobreixin.
Llegiu , compreu, regaleu, comenteu, recomaneu llibres de Godall Edicions. Així podrà créixer aquest projecte al qual us convido amb entusiasme que en formeu part.
Moltes gràcies.»
L’equip de Godall al complet som cinc persones: Tina Vallès (editora de taula), Xavi Simó (dissenyador i maquetista) Fèlix Rabal i Núria Garriga (logística) i l’editora, Matilde Martínez Sallés. Tots cinc vam brindar per una llarga vida a GodallEdicions.
A la festa, la Susanna Sebastià va llegir poemes del poetes de Godall, la PortàtilFM i Joan Garriga i Marc Serra hi van posar la música, vam menjar, entre altres menges, pastissets vinguts expressament del Forn Sant Salvador de Godall, vam beure vi del Centre Quim Soler, vam xerrar i vam ballar.
Més llibres, més lliures.
I que per molt anys ho puguem anar celebrant amb la mateixa empenta i alegria!
Podeu veure les fotografies de la festa si cliqueu aquí.
“Diumenge” . Un conte d’ Uxue Apaolaza.
/en Narrativa /por Godall25 de novembre, dia contra la violència masclista.
La nostra aportació, un conte d’Uxue Apaolaza:
Diumenge
Abans de tornar de l’església cap a casa, han quedat per fer unes tapes al bar de la plaça. En Joxe amb els homes, l’Anttoni amb les dones. Avui per dinar farà arròs amb gambes i cloïsses. Avui de moment amb bon temps. L’Anttoni ha sentit que en Joxe reia, i és que té un riure molt característic, que se sent de ben lluny. De què deuen parlar? Potser de coses de la fàbrica, perquè en Martin també és amb ells, i treballa a la mateixa fàbrica que en Joxe.
La Juli li ha dit que a la tarda, cap allà a les quatre, volen sortir a passejar una mica, que volen fer un tomb per la muntanya i que després segurament berenaran alguna cosa a casa de la Jesusa. No sap si hi podrà anar, i els ho ha dit. Totes se l’han quedat mirant, i no sap per què: el que ha dit tampoc no és tan estrany.
Ha notat que en Joxe es mirava el rellotge. Falta poc per a l’hora de dinar. L’Anttoni ha marxat cap a casa, li ha dit a en Joxe que l’arròs estarà a punt d’aquí a mitja hora i que miri de ser a casa aleshores; té temps de fer una altra ronda amb els homes, tranquil. Tothom li ha dit adeu alegrement. No sap com ha començat avui la discussió, ni tan sols recorda clarament si hi ha hagut discussió. No se’n recorda i ni tan sols sap si ha passat el que recorda. Recorda una empenta, i alguna cosa ossuda a la boca, i el gust de la sang, que no li ha marxat fins que s’ha pres el brou que li ha dut la infermera.
En Joxe és al costat del llit; aviat la podrà dur a casa.
Uxue Apaolaza.
Traducció de l’èuscar Joan Pau Hernàndez
Conte publicat a “Des que els nens diuen mentides”, Godall Edicions, 2018
16 de desembre. Activitat virtual .
/en Poesía, Godall, Narrativa /por GodallUs convidem a seguir i a participar en aquesta conversa amb uns convidats de luxe.
Cliqueu aquí per entrar al Zoom
(ID de reunió: 203 088 4228)
“Invisibilidades y violencia”, un texto de Sònia Moll en el dia de lucha contra la LGTBIfobia.
/en Godall, Narrativa /por Godall«La gente que vive en el centro de los privilegios, en una situación no cuestionada constantemente, no tiene ni idea de la valentía que requiere (…) construir discursos de empoderamiento y continuar toda una vida al margen.»
Bárbara Ramajo (idemTV)
Cada 17 de mayo nos levantamos con las cronologías y los muros de las redes sociales llenos de manifiestos, artículos y noticias contra la LGTBIfobia. También me apunto y lo agradezco. Es un grito necesario, no solamente porque queremos que la sociedad heterocisnormativa y patriarcal sepa que no bajaremos la guardia mientras continúen las agresiones lesbófobas, homófobas y transfóbicas, sino porque necesitamos el grito para expulsarnos del cuerpo estas violencias, para conjurarlas y para defendernos.
Tanto si las sufrimos en primera persona como si no, estas agresiones (físicas, psicológicas, evidentes o sutiles) nos atraviesan de una manera radical. ¿Qué hay más violento que negar al otro la posibilidad de ser? ¿Qué hay más violento que borrarle la presencia, coartarle las expresiones de deseo y de ternura, inocularle el virus del autoodio y la vergüenza? ¿Qué hay más violento que no permitir que una persona sea quien es y expanda todo cuanto puede llegar a ser?
En Cataluña tenemos una ley contra la LGTBIfobia y también una percepción social negativa, bastante generalizada, de las actitudes y acciones LGTBIfóbicas. No queda bien ser lesbófobo, homófobo o transfóbico. No queda progre. Y eso es bueno, porque impide que el odio campe libremente y con impunidad; pero también esconde las violencias más sutiles y a menudo favorece la negación de la LGTBIfobia interiorizada. Todo el mundo tiene un amigo gay, una colega lesbiana o un compañero o compañera de trabajo trans, y con eso parece que ya es suficiente para no plantearse ni siquiera la posibilidad de revisar, aunque sea de vez en cuando, nuestras actitudes respecto a la diversidad afectiva y sexual. Quizás descubriríamos, si nos pusiéramos, que alguna parte de nosotros se sentiría más cómoda si esta diversidad no existiera, y comprobaríamos que a veces, sin darnos cuenta de ello, pedimos al otro que no se haga visible, que no se le note, que no nos hable. Le pedimos que no sea.
Imagina ahora que le comentas a un conocido o conocida (quizás casualmente, sin querer darle una relevancia especial, o quizás con gravedad y trascendencia, porque para ti es importante, o porque te cuesta, o simplemente porque te da la gana, porque tienes todo el derecho del mundo a vivirlo como puedas y como quieras) que eres lesbiana, que tienes una novia o una amante o una enamorada platónica. Imagina que la respuesta inmediata es una cosa así como «A mí no me importa con quién te vas a la cama», y que se cambia de conversación. La lectura más evidente (más superficial, de hecho) de esta respuesta es que el interlocutor te quiere manifestar que no es lesbófobo o lesbófoba, que no tiene ningún problema con tu opción sexual. El tema, sin embargo, es que cuando compartimos un aspecto tan importante para nosotros como es la vivencia afectiva y sentimental, lo que queremos es que a la otra persona sí le importe, y que le importe mucho, y eso quiere decir que quiera escuchártela, acogértela, darle un espacio junto a la suya. Intentad decirle a una amiga heterosexual que viene la mar de contenta a explicaros que ha encontrado al hombre de su vida: «Eh, que a mí no me importa con quién te vas a la cama», y cambiáis de conversación. Se hará evidente que le estáis comunicando que podría ser un problema para vosotros, es decir, que ser heterosexual es susceptible de ser problematizado, y que nosotros somos tan progres y tan postmos que os perdonamos la vida y os dejamos ser. Ahora, que tampoco hace falta que os visibilicéis tanto, que tampoco es tan importante con quién follas o de quién te enamoras.
Pero es evidente que sí es importante, cuando la heterosexualidad es la norma y cuando transgredir las imposiciones de género se castiga socialmente con rechazo, agresiones o burlas. Por eso cada 17 de mayo, de la misma manera que denunciamos la violencia verbal, las agresiones físicas, los insultos y las amenazas contra las personas LGTBI, no queremos olvidar que el aislamiento, la invisibilización obligada, los «por qué te visibilizas tanto», son también formas de violencia muy peligrosas, porque niegan a las personas LGTBI la posibilidad de ser, las borra del mapa social y las condena al ostracismo. Visibilizar el afecto no heterocisnormativo es, por lo tanto, una acción política de defensa contra la violencia sutil y disfrazada de buenismo y tolerancia que nos querría borradas y negadas. Porque, como ya dije un día, si no se ve, no es, y, si no es, no estoy, y, si no estoy, no soy. Y, si se ve, es, y, si es, estoy, y, si estoy, soy.
Artículo de Sònia Moll, publicado en catalán en La Directa el 17 de mayo de 2017
Publicado en el libro recopilatorio de sus artículos: La serpiente. Artículos de desobediencia, de Sònia Moll,. Godall Edicions 2019, traducción de Neus Aguado.
“Invisibilitats i violència”, un text de la Sònia Moll, el dia de lluita contra la LGTBIfòbia
/en Godall, Narrativa /por Godall«La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (…) construir discursos d’empoderament i continuar tota una vida al marge.»
Bárbara Ramajo (Idem TV)
Cada 17 de maig ens llevem amb les cronologies i els murs de les xarxes socials plens de manifestos, articles i notícies contra la LGTBIfòbia. M’hi apunto, també, i ho agraeixo. És un crit necessari, no solament perquè volem que la societat heterocisnormativa i patriarcal sàpiga que no abaixarem la guàrdia mentre continuïn les agressions lesbòfobes, homòfobes i transfòbiques, sinó perquè ens cal el crit per expulsar-nos del cos aquestes violències, per conjurar-les i per defensar-nos-en.
Tant si les patim en primera persona com si no, aquestes agressions (físiques, psicològiques, evidents o subtils) ens travessen d’una manera radical. Què hi ha més violent que negar a l’altre la possibilitat de ser? Què hi ha més violent que esborrar-li la presència, coartar-li les expressions de desig i de tendresa, inocular-li el virus de l’autoodi i la vergonya? Què hi ha més violent que no permetre que una persona sigui qui és i expandeixi tot el que pot arribar a ser?
A Catalunya tenim una Llei contra la LGTBIfòbia i tenim també una percepció social negativa, bastant generalitzada, de les actituds i accions LGTBIfòbiques. No queda bé ser lesbòfob, homòfob o transfòbic. No fa progre. I això és bo, perquè impedeix que l’odi campi lliurement i amb impunitat; però també amaga les violències més subtils i sovint afavoreix la negació de la LGTBIfòbia interioritzada. Tothom té un amic gai, una col·lega lesbiana o un company o companya de feina trans, i amb això sembla que ja n’hi ha prou per no plantejar-se ni tan sols la possibilitat de revisar, ni que sigui de tant en tant, les nostres actituds respecte de la diversitat afectiva i sexual. Potser descobriríem, si ens hi poséssim, que alguna part de nosaltres se sentiria més còmoda si aquesta diversitat no existís, i ens adonaríem que de vegades, sense adonar-nos-en, estem demanant a l’altre que no es faci visible, que no se li noti, que no ens en parli. Li estem demanant que no sigui.
Imagineu ara que comenteu a un conegut o coneguda (potser casualment, sense voler-li donar una rellevància especial, o potser amb gravetat i transcendència, perquè per a vosaltres és important, o perquè us costa, o simplement perquè us dóna la gana, perquè teniu tot el dret del món de viure-ho com pugueu i com vulgueu) que ets lesbiana, que tens una nòvia o una amant o una enamorada platònica. Imagineu que la resposta immediata és una cosa així com “a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “per mi, com si ets de Valls”, i que es canvia de conversa. La lectura més evident (més superficial, de fet) d’aquesta resposta és que l’interlocutor et vol manifestar que no és lesbòfob o lesbòfoba, que no té cap problema amb la teva opció sexual. El tema, però, és que quan compartim un aspecte tan important per a nosaltres com és la vivència afectiva i sentimental, el que volem és que a l’altra persona sí que li importi, i que li importi molt, i això vol dir que vulgui escoltar-te-la, acollir-te-la, fer-li espai al costat de la seva. Proveu de dir-li, a una amiga heterosexual que ve tota contenta a explicar-vos que ha trobat l’home de la seva vida, “ei, que a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “ei, per mi, com si ets de Valls”, i canvieu de conversa. Es farà evident que li esteu comunicant que podria ser un problema per a vosaltres, és a dir, que ser heterosexual és susceptible de ser problematitzat, i que nosaltres som tan progres i tan postmos que us perdonem la vida i us deixem ser. Ara, que tampoc cal que us visibilitzeu tant, que tampoc no és tan important amb qui folles o de qui t’enamores.
Però és evident que sí que ho és, d’important, quan l’heterosexualitat és la norma i quan transgredir les imposicions de gènere es castiga socialment amb rebuig, agressions o burles. Per això cada 17 de maig, de la mateixa manera que denunciem la violència verbal, les agressions físiques, els insults i les amenaces contra les persones LGTBI, no volem oblidar que l’aïllament, la invisibilització obligada, els “per què et visibilitzes tant”, són també formes de violència molt perilloses, perquè neguen a les persones LGTBI la possibilitat de ser, les esborra del mapa social i les condemna a l’ostracisme. Visibilitzar l’afecte no heterocisnormatiu és, doncs, una acció política de defensa contra la violència subtil i disfressada de bonisme i tolerància que ens voldria esborrades i negades. Perquè, com ja vaig dir un dia, si no es veu no és, i si no és no hi sóc, i si no hi sóc, no sóc. I si es veu és, i si és hi sóc, i si hi sóc, sóc.
Article de la Sònia Moll publicat a La Directa el 17 de maig de 2017
“Beneïda sigui la Serp” Sònia Moll , Godall Edicions , 2018
El Sant Jordi Confinat
/en Godall, Sin categorizar /por GodallMIENTRAS DURE EL estado de alarma por COVI19
/en Godall /por Godall¡Felices Fiestas!
/en Sin categorizar /por GodallCinc anys fent llibres
/en Godall, Poesía /por GodallEl 30 d’octubre de 2018 vam celebrar el cinquè aniversari de Godall Edicions al teatre de la companyia La Perla29, a la Biblioteca de Catalunya, envoltats dels nostres autors, traductors i col·laboradors, de bons amics, d’editors, periodistes i gent del món de la literatura, la cultura i les arts en general. I l’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez Sallés, després d’un entusiasta discurs de la presidenta d’Editors.cat, Montse Ayats, va agrair aquests cinc anys amb les paraules següents:
“Vaig començar aquest ofici d’editora després d’una llarga vida com a professora i una curta però intensa vida com a autora en una editorial molt potent de didàctica de llengües estrangeres. I si no arriba a ser per l’empenta d’un company d’aquesta editorial, potser mai no m’hauria llançat a aquest món de fer llibres.
Quan m’hi vaig posar, tenia molt clars alguns objectius modestament ambiciosos: volia editar els llibres que a mi m’agradaria llegir, volia editar llibres que no passessin de moda, volia cuidar molt els llibres com a objectes, editar-los sense pressa, i volia que tothom qui col·laborés amb la meva editorial s’hi sentís a gust, no només per l’aspecte més personal d’un bon ambient de treball, sinó també perquè tothom cobrés el que és just i, a més, ho cobrés aviat. No estava ni estic gens d’acord amb determinades pràctiques que són una mica habituals en el món de l’edició: un amic fa un favor perquè és amic; un altre, per fer-se visible, no cobra la feina; a un altre li demano un article gratis (per a un llibre que es vendrà) per allò que així és farà conèixer; preus? au, no, demanes massa, ja saps com està el sector; contractes? els mínims o lleonins; drets d’autor? Connais pas! Després d’anys lluitant pels drets laborals dels professors i pels drets econòmics i morals com a autora, no volia contribuir a la precarització dels treballadors de la cultura ni al menysteniment material ni moral dels autors. Per la meva experiència, considero que les relacions personals, basades en l’empatia i en el respecte a les condicions laborals dels que hi treballen, són l’actiu més important per dur a terme qualsevol projecte.
Ens agrada establir complicitats i sinèrgies amb projectes arrelats al territori: el centre Quim Soler, la literatura i el vi d’El Molar (Priorat); la Fira del llibre d’Ares del Maestrat; les Jornades Musicals de l’ermita de la pietat d’Ulldecona; i el mestre terrisser Joan Cortiella de La Galera (El Montsià), amb qui cada any organitzem la Trobada de Poesia i Terrissa.
Tot el que fem es pot resumir en un lema: Resistir, construir, compartir. Crec que el vaig sentir dir una vegada a la Marina Garcés, ja fa molts anys, i me’l vaig fer meu de seguida. Ara hi vull afegir dos verbs més: Estimar i curar.
Els començaments no van ser fàcils perquè m’havia llançat a un món que només coneixia de forma perifèrica i, a sobre, en plena crisi econòmica. Però a poc a poc, al voltant de Godall Edicions s’ha anat teixint una xarxa de felices complicitats: un amic que havia viscut a Corea ens va recomanar els llibres de Kim Ae-ran, una poeta em va enviar un manuscrit del que em vaig enamorar i que va ser el germen de la col·lecció Cadup, un traductor em va recomanar una obra , un autor, una altra. En festivals de poesia he conegut poetes que m’han emocionat i he pogut publicar-los… També han anat sorgint projectes amb col·laboradors de luxe: La Perla29, Paper de vidre. Amb el temps hem trobat, i ho vull agrair, el suport de les llibreries —l’últim esglaó entre l’autor i el lector—, i també el dels mitjans de comunicació que sovint han fet visible els nostres llibres… I així s’ha anat confegint el catàleg que ara teniu a les mans, 38 llibres i 3 més que estan en camí. I així és com el públic lector ha començat a creure i a confiar en el que fem.
Sé que anem a contracorrent en un mercat en què gairebé només es valoren les novetats i el consum ràpid, però tot i així estic contenta perquè el projecte de Godall Edicions continua creixent i expandint-se amb projectes de futur, fidels als objectius dels nostres inicis. És a dir, volem continuar creixent però no a qualsevol preu. Volem créixer sostingudament, a poc a poc, comercialment —no som una ONG, som una empresa—, però també artesanalment, cuidant molt tots els autors, cuidant molt tots els libres. Però per poder créixer, encara que sigui a poc a poc, hem d’arribar a més lectors. Estic segura que aquests existeixen i cal descobrir-los, però també cal que ens descobreixin.
Llegiu , compreu, regaleu, comenteu, recomaneu llibres de Godall Edicions. Així podrà créixer aquest projecte al qual us convido amb entusiasme que en formeu part.
Moltes gràcies.»
L’equip de Godall al complet som cinc persones: Tina Vallès (editora de taula), Xavi Simó (dissenyador i maquetista) Fèlix Rabal i Núria Garriga (logística) i l’editora, Matilde Martínez Sallés. Tots cinc vam brindar per una llarga vida a GodallEdicions.
A la festa, la Susanna Sebastià va llegir poemes del poetes de Godall, la PortàtilFM i Joan Garriga i Marc Serra hi van posar la música, vam menjar, entre altres menges, pastissets vinguts expressament del Forn Sant Salvador de Godall, vam beure vi del Centre Quim Soler, vam xerrar i vam ballar.
Més llibres, més lliures.
I que per molt anys ho puguem anar celebrant amb la mateixa empenta i alegria!
Podeu veure les fotografies de la festa si cliqueu aquí.
Dos autores y un actor dentro de un paréntesis.
/en Godall, Narrativa /por GodallPresentábamos la traducción al castellano de El paréntesis más largo de Tina Vallès, hecha per Gonzalo Torné y disfrutamos de unas horas de conversación inteligente sobre creación, traducción, literatura y oralidad.
Además, un actor, Nil Martí López, nos regaló la lectura bordada con talento y humor de un par de cuentos del libro .
Fue un paréntesis dentro de otro paréntesis (La libreria No LLegiu) que nos hizo olvidar saludablemente la barahúnda que nos agitaba el mes de diembre pasado.