3era. “Trobada” de poesía y alfarería en La Galera

Les fotografies són de @RoserArques

Cartell de Qüestions.cst

En el mes de junio y por tercer año consecutivo se han celebrado las bodas de la alfarería y la poesía. La “Trobada de poesia i terrissa” de este año ha contado con la participación de  Laura Borràs directora de les Lletres Catalanes, que, para abrir el acto, leyó esta cita de la poeta greega Kiki Dimoulà:

“Una pregunta angustiosa que se plantea a menudo es si en la época en que vimos la poesía sirve para alguna cosa. Creo que  sirve como sirve la vela que encendemos al entrar en una ermita desierta y abandonada de la que han huído todos los santos. La poesía es útil a los que la aman porque en ella encuentran pedacitos rotos de su alma”….”En definitiva, sirve a la lengua. La rescata de los grandes contenedores de la prisa y la trasvasa con respeto al pequeño frasco de la bendición: la existencia solo necesita beber un sorbo. En una palabra, la poesía ayuda como ayuda una gota de calmante en un océano de tristeza. No es poca cosa, ”

Una vez más, en el taller de  Joan Cortiella, en La Galera, los alcaduces trasvasaron  las palabras benignas y luminosas de los poetas para calmar nuestra sed de belleza, y los versos rodaron entre el ruído del torno y el del barro que tomaba forma entre las manos expertas del maestro alfarero.

En este 3er. encuentro hubo también un espacio para la sorpresa y esta fue el estreno de un vino blanco presentado por  Jaume Serra, de la bodega Ficaria vins  (La Figuera, Priorat). Un vino madurado en las jarras hechas por  Joan Cortiella i que en su nombre Irur (que en íbero  significa “tres) cerraba el círculo de  la triple alianza de las fuerzas que se convocan en  La Galera en este recital único, especial y diferente: alfarería, poesía y vino.

Mirad el vídeo que enos hizo Eva Mascarell:

¡Hasta el año q próximo!

¿Qué sorpresas nos aportará la Cuarta “Trobada”?

 

Cadups i versos. 1a trobada de poesia i terrissa

© Fotografies de Roser Arques

Entrar a la Galera demana creuar-ne el barranc del mateix nom mentre, davant, s’aguaita una torre. Data del XIV, quan el bisbe de Tortosa, en plena disputa amb l’ordre hospitaler, manà construir-la per defensar els límits d’ambdós termes, vila i bisbat. El barranc, frontera natural, ve creuat per un pont –vell camí reial cap a València, antiga Via Augusta– que el 1938, quan va ser bombardejat, hauria complit sis-cents anys. El barranc, natura; la torre, cultura: símbols, els dos, d’esta vila de la comarca del Montsià.

Un element fa apujar la vista, l’altre tempta cap avall: fermant-se al sòl d’entremig, els “sapos” o galerencs s’han dedicat, de sempre, a treballar la terra. Cultivant-la, o fent-ne terrisa: el municipi de fronteres ha fet de la producció i qualitat de la seua ametla, oli i ceràmica senyes d’identitat a tota la comarca. És per això que, des de fa més de dos dècades, la terrissa pren el poble, un cap de setmana l’any, en una molt celebrada Fira.

Sempre al Montsià, la població veïna de Godall dóna nom a la casa editorial que ha dedicat precisament a una terrissa tradicional de la Galera –el cadup– una de les seues col·leccions.  I és resseguint este corriol que ha nascut la I trobada de poesia i terrissa.

Organitzat pel terrisser Joan Cortiella i Godall Edicions amb la col·laboració de La Rabera Eclèctica i el Centre Quim Soler, la trobada va tindre lloc el passat 9 de maig. L’obrador va unir fang i veu, forma i imatge, fabricació i evocació. En definitiva: cadups i versos.

Reportatge vídeo de la Irina Gimeno Coso:

Reportatge fotogràfic de Roser Arques:

 

Joan Cortiella

gent IIICentre Quim Soler II


gent

recitat Celia Nolla

Centre Quim Soler

recitat Rafael Haro

Joan Cortiella

peces

gent IV

llibres

Abrirse el alma en canal

Fotografía de  Manuel González @manugogno

Escribir…
…Abrirme el aria en canal, enferma
de tanto hurgar en ella con los cariños
sin esterilizar.
Romper la crisálida del atabal
En que se incuba el silencio.”
Emilia Conejo. (Minuscularidades)

El encuentro se hizo en Enclave de Libros, gracias a la madeja volandera de Emilia Conejo, nuestra amiga común, que, aunque no estaba, estuvo.

Y lo contaré parafraseando sus versos:

Fue el sábado 23 de sptiembre. Dos poetas, Maria Garcia Zambrano y Sònia Moll Gamboa, que se han hurgado en el alma, inflamada de cariños sin esterilizar hablaron largamente. La una, de cómo los versos de la otra iluminaban los suyos propios, y se enredaban en hilos e imágenes comunes; la otra, de sus dudas, sombras y descubrimientos en la travesía dolorosa donde germinó su libro cuya traducción y edición bilingüe presentábamos.
María y Sònia fueron dos voces que latieron al unísono y nos dejaron sin respiración en muchos momentos, tan intenso fue su abrirse en canal.
Esta noche se tejieron hebras de luz, prendieron complicidades, iluminaron ríos subterráneos.
Y la editora lo vivó todo, emocionada y feliz.

Una vez más la noche había sido nuestra, de todas las mujeres, porque dos poetas poderosas se habían atrevido a romper con palabras de obsidiana los cofres de tantos silencios.

 

Travessar el riu

El text que reproduïm més avall és el que va llegir-nos Gonzalo Hermo el dia de la presentació de la versió bilingüe del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta:

TRAVESSAR EL RIU

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Parlar, escoltar, enraonar, aprendre, gaudir “Celebració”

 

img_0008Parlar de la poesia del Gonzalo Hermo amb el propi Gonzalo, la Míriam Reyes, l’Adrià Targa i un grapat d’amics: poesia-riu, poesia en temps de muda, poesia que fuig dels tòpics, del cànons i sobre tot, de la nostàlgia; poesia que es juga l’existència a cada síl·laba, a cada pausa. Parlar del ritme dels poemes, de la música dels poemes, del procés de creació dels poemes. Parlar de l’eterna i sempre nova dialèctica entre el fons i la forma. Parlar dels paranys i els reptes de la traducció.

img_0014Escoltar les poesies del Gonzalo en gallec cristal·lí, amarat de molses. Escoltar-les en català. Comparar sons, paraules, cadències entre les dues llengües. Escoltar parlar el Gonzalo sobre la seva llengua, sobre els matisos i marques de classe d’aquesta llengua minoritzada.

Enraonar de llengües, de tradicions poètiques.

Aprendre tant sobre coses que no sabíem.

Gaudir de la companyia i el mestratge de bons poetes i bons amics.

captura-de-pantalla-2016-11-13-a-las-19-52-35

Tot això va ser la segona presentació a Barcelona del llibre “Celebració” i va passar a l’Espai Contrabandos, dijous dia 10 de novembre.

Gonzalo, torna aviat!

img_0001

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies