Entrades

“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.

Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:

Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.

Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.

Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.

En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.

Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.

Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.

No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.

La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.

Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.

8 de maig de 2019   – Verger del Museu Marès – 18h

Barcelona Poesia 2019

 

3a Trobada de poesia i terrissa a La Galera.

Les fotografies són de @RoserArques

Cartell de Qüestions.cst

El mes de juny i per tercer any consecutiu s’han celebrat les noces de la terrissa i la poesia. La Trobada de poesia i terrissa d’aquest any ha comptat amb la participació de la Laura Borràs directora de les Lletres Catalanes, que, per obrir l’acte, ha llegit  aquesta cita de la poeta grega Kiki Dimoulà:

“Una pregunta angoixant que sovint es planteja és si a l’època en què vivim la poesia serveix de res. Crec que serveix de la mateixa manera que ho fa una espelma que encenem en entrar en una ermita deserta i abandonada, d’on han fugit tots els sants. La poesia és útil als que l’estimen, perquè a dins troben bocinets de fotografies estripades de la seva ànima”…. “En definitiva, li fa servei a la llengua. La rescata dels grans contenidors de la pressa i la transvasa amb respecte al petiti flascó de la benedicció: una glopada és tot el que li cal beure a l’existència. En una paraula, la poesia ajuda igual que una gota de calmant en un oceà de tristesa. No és poca cosa.”

Un cop més, a l’obrador de Joan Cortiella, a La Galera, els cadups han transvasat les paraules benignes i lluminoses del poetes per calmar la nostra set de bellesa, i els versos han rodat  entre el soroll del torn i el del fang que s’afaiçonava a les mans expertes del mestre terrisser.

A la 3a Trobada hi va haver lloc també per a la sopresa i aquesta va ser l’estrena del vi blanc presentat per Jaume Serra, del celler Ficaria vins  (La Figuera, Priorat). Un vi madurat a les gerres fetes pel mateix Joan Cortiella i que en el seu nou Irur (que en íber vol dir “tres) reblava el clau de la triple aliança de forces que es convoquen a La Galera en aquest recital únic, especial i diferent: terrissa, poesia i vi.

Mireu el vídeo que ens va fer l’Eva Mascarell:

I, fins l’any que ve!

Quines sorpreses ens durà la 4a Trobada?

Cadups i versos. 1a trobada de poesia i terrissa

© Fotografies de Roser Arques

Entrar a la Galera demana creuar-ne el barranc del mateix nom mentre, davant, s’aguaita una torre. Data del XIV, quan el bisbe de Tortosa, en plena disputa amb l’ordre hospitaler, manà construir-la per defensar els límits d’ambdós termes, vila i bisbat. El barranc, frontera natural, ve creuat per un pont –vell camí reial cap a València, antiga Via Augusta– que el 1938, quan va ser bombardejat, hauria complit sis-cents anys. El barranc, natura; la torre, cultura: símbols, els dos, d’esta vila de la comarca del Montsià.

Un element fa apujar la vista, l’altre tempta cap avall: fermant-se al sòl d’entremig, els “sapos” o galerencs s’han dedicat, de sempre, a treballar la terra. Cultivant-la, o fent-ne terrisa: el municipi de fronteres ha fet de la producció i qualitat de la seua ametla, oli i ceràmica senyes d’identitat a tota la comarca. És per això que, des de fa més de dos dècades, la terrissa pren el poble, un cap de setmana l’any, en una molt celebrada Fira.

Sempre al Montsià, la població veïna de Godall dóna nom a la casa editorial que ha dedicat precisament a una terrissa tradicional de la Galera –el cadup– una de les seues col·leccions.  I és resseguint este corriol que ha nascut la I trobada de poesia i terrissa.

Organitzat pel terrisser Joan Cortiella i Godall Edicions amb la col·laboració de La Rabera Eclèctica i el Centre Quim Soler, la trobada va tindre lloc el passat 9 de maig. L’obrador va unir fang i veu, forma i imatge, fabricació i evocació. En definitiva: cadups i versos.

Reportatge vídeo de la Irina Gimeno Coso:

Reportatge fotogràfic de Roser Arques:

 

Joan Cortiella

gent IIICentre Quim Soler II


gent

recitat Celia Nolla

Centre Quim Soler

recitat Rafael Haro

Joan Cortiella

peces

gent IV

llibres

Ropa limpia tendida al sol

Este es el texto que el poeta José Antonio Jiménez Navarro leyó en la presentación de la traducción del libro de poemas “Y Dios en algún lugar” de Sònia Moll.

Gracias, José Antonio por prestárnoslos para que lo publiquemos aquí:

 

LOS POEMAS DE SÒNIA MOLL

La primera impresión que tenemos al leer los poemas de Sònia Moll es de limpieza. Ella misma ha utilizado en algún lugar una imagen que a mí me parece muy precisa: Los sentimientos y las emociones que maneja el poeta son la ropa sucia y los que nos ofrece el poema es ya la ropa lavada y tendida. Esta sensación de ropa tendida, de ropa tendida al sol, diría yo, la tenemos ante los textos de Sònia.

Otra característica muy próxima a ésta es el hecho de que su escritura fluye con una naturalidad sorprendente. Yo creo que todo buen poeta ejerce un dominio sobre la lengua y la fuerza para conducirla al terreno que le interesa, pero sólo algunos consiguen que ese esfuerzo no se note, que pase desapercibido al lector.

Decía María Zambrano hablando de la poesía de Clara Janés que su palabra emerge del silencio, pero sin romperlo; yo creo que la palabra de Sònia Moll tiene también esta peculiaridad porque sucede sin violencia, sin aparente esfuerzo.

El segundo asunto que quería comentar es el siguiente: en sus poemas o por debajo de sus poemas encontramos lo que podríamos llamar una voz…, y creo que esto es importante porque no todos los poetas tienen o transmiten una voz. Algunos alcanzan una peculiar manera de decir, un estilo, un mundo propio con sus imágenes y sus símbolos, que ya es mucho, pero no una voz, esa sustancia que aparece adherida a las palabras y que nos trae, desde el fondo, noticias del sujeto que habla, no de su peripecia vital sino de su textura humana. Dice Antonio Gamoneda que la poesía no es literatura, es verdad. Yo creo que esto se nota mucho en el caso de Sònia porque ella se implica profundamente e implica toda su biografía, la vida que lleva a sus espaldas, en lo que escribe. Y de ello, y de sus dotes literarias, naturalmente, se deriva que uno se sienta bien al lado de esa voz, porque es una voz que acoge, que acompaña, una voz que viene, por así decirlo, como debe venir toda poesía verdadera, de una hipotética fundación de lo humano.

Lo que no quiere decir, ni mucho menos, que nos cuente las cosas que queremos oír. De hecho, para mí, I Déu en algún lloc, Y Dios en algún lugar, además de un homenaje a la madre y de muchas otras cosas, es también un viaje de ida y vuelta a los infiernos. La enfermedad que describe el libro y que desconecta del mundo a la madre, no deja de ser un símbolo de la condición de nuestra vida y de nuestra desaparición. Y en el laberinto que también aparece en el libro, no solo están la madre y la hija, sino que estamos todos porque ese laberinto es nuestra existencia, y es inútil buscar una salida: sólo cabe seguir caminando y, despreocupadamente, mirar al cielo de vez en cuando.

Yo creo – y con esto acabo- que en última instancia, el libro de Sònia es un libro sobre la identidad y la fragilidad humanas, y sobre cómo la identidad se sustenta fundamentalmente en el amor, ya sea el amor materno-filial, el amor erótico o el amor a Dios, que son los tres tipos de amor que aparecen en el libro. Las preguntas que, en definitiva, nos formula este libro son, aproximadamente, como las que siguen: ¿Qué somos? ¿Memoria? ¿Emociones? ¿Deseo? ¿De qué estamos hechos? Nuestra sustancia última, ¿no es el amor? Si a través del amor el otro nos dice quienes somos, cuando los puntales de amor que sustentan nuestra vida se desmoronan, cómo podemos mantenernos en pie? ¿Es posible, para librarnos de esa presión de la realidad, un amor sin limitaciones terrestres, un amor en la eternidad?

Y la virtud de este libro, la virtud de Sònia Moll, es transformar toda esta gravedad, toda la angustia que nos transmiten estas preguntas, a través de su escritura serena, equilibrada, limpia, y a través de su voz, que es una voz de compañía, en placer estético y en una sensación de verdad y de encuentro que nos ayuda, aunque sea sólo un poco, a vivir la vida.

José Antonio Jiménez Navarro.

Barcelona, mayo de 2017.

 

 

El club dels poetes ignorats

minoria39

La literatura de l’Atlàntic i la del Mediterrani no són vasos comunicants. És un riu que flueix amb més força en una direcció que en l’altra. Com afirma el poeta català que viu a Compostel·la, Eduard Velasco, l’interès que hi a Galícia per Catalunya no es veu correspost de cap manera.

Un estudi del professor Pere Comelles demostra que el nombre de llibres catalans traduïts al gallec dobla el número de llibres que s’han traduït del gallec al català. I entre aquests destaquen s els llibres de literatura infantil i juvenil.

Què passa amb la poesia?

Carles Riba, Jordi Doménech, Ponç Pons han escrit poemes en gallec i Álvaro Cunqueiro en català. Tret d’això, les relacions entre la poesia gallega i la catalana també són asimètriques, i molt.Nombrosos poetes catalans han vist les seves obres traduïdes al gallec. I a l’inrevés?

Un parell d’antologies amb mostres de diversos poetes i cinc -només cinc- poetes amb un llibre traduït la català .

Tomàs Garcès va traduir i publicar el 1954 Deu poemes gallecs i vint anys més tard, Josep Maria Llompart va traduir l’antologia Quinze poetes Gallecs (Ed. Moll, 1976) , hi ha algunes traduccions de poetes al web de la UB de Barcelona.I  la xifra de llibres sencers de poetes gallecs al català és escassissima.

L’illa de les dones folles d’ Alfonso Pexegueiro (1984, Edicions del Mall trad. Josep Manuel Daurella; Llibre dels paisatges vius de Miguel Anxo Fernan-Vello trad. Ramon Dachs. (1995, Pagès Edicions ) ; Nimbes, deXosé Maria Díaz Castro, trad. Vicent Berenguer (1997, Ed. De la guerra. Valencia) ; Invocació d’un temps, de  Luis G. Tosar , trad. Pau Joan Hernández (2001. Viena)  i un llibre virtual el 2004 Balada Solitària de Fran Alonso  trad. Fina iglesias.

 

13913624_291054297929094_299769075786085501_o

El mes febrer sortia Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995) de Lois Pereiro, trad. Francesc Escandell als Llibres del Buc

I ara, Celebració de Gonzalo Hermo, trad. d’Adrià Targa i epíleg de Sebastià Perelló el número 7 de la nostra col·lecció “cadup”, que presentem aquesta tarda a la LLibreria Documenta.

Si considerem que s’havien publicat cinc llibres en tres dècades, l’any 2016 és un any excepcional  per avançar en la reciprocitat dels nexes literaris Atlàntic-Mediterrani i que els poetes gallecs comencin a ser coneguts en llengua catalana.

Cel·lebrem’ho!

I les poetes?

Això si que, lamentablement,  és una important assignatura pendent

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca

Pàgines

A Godall Edicions ens agrada definir-nos com una editorial de slow book, fem els llibres a poc a poc perquè creiem en les virtuts de la feina artesanal tant pel que fa a la qualitat del contingut dels nostres llibres com al seu embolcall.
Som també una editorial de proximitat, de quilòmetre zero; anem a buscar els lectors allà on es troben, i fem presentacions arreu del territori.

A Godall Edicions realitzem una tasca acurada en la selecció dels continguts dels llibres que publiquem. Anem a poc a poc, cuidant cada detall, per poder oferir lectures de qualitat. Llibres que us condueixin per territoris que ens agrada descobrir i compartir.

A Godall Edicions tenim el projecte de publicar els llibres que ens agradaria llegir i que no trobem al mercat.
El nom de Godall és el d’una població del Montsià a la qual estem emocionalment lligats. El nostre emblema és una olivera, arbre mil·lenari que creix amb paciència i tossuderia a les terres que envolten la població i del qual, després d’una acurada elaboració, s’obté un oli de molta qualitat.
Així, a Godall Edicions anem a poc a poc perquè creiem en les virtuts de la feina artesanal.

Godall Edicions consta dels següents segells:

  • Godall, Narrativa i assaig (ἐλαία)
  • Cadup, Poesia en català
  • Alcaduz, Poesia en castellà

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies