Fotografies de la presentació de “Ruderals” a l’Espolsada (10/12/2021)
Les fotos són de la Núria Garriga i del Fèlix Rabal
A l’Espolsada va ser una festassa
Quan una llibretera lluitadora, llegidor i engrescadora presenta el primer llibre d’una bona amiga fotògrafa, cosidora, interiorista i escriptora (és a dir, artista) l’acte només pot ser una festassa.
I això és el que va passar a l’Espolsada el passat 12 de desembre quan la Fe Fernández va presentar “Ruderals” de la Caterina Pérez . La llibreria es va omplir de complicitats i d’escalfor per acollir l’obra d’aquesta escriptora novella que , ja ho veureu, farà camí.
Fotografies de la presentació a l’Espolsada (10/12/21021)
16 de desembre. Activitat virtual .
Us convidem a seguir i a participar en aquesta conversa amb uns convidats de luxe.
Cliqueu aquí per entrar al Zoom
(ID de reunió: 203 088 4228)
“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.
Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:
Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.
Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.
Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.
En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.
Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.
Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.
No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.
La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.
Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.
8 de maig de 2019 – Verger del Museu Marès – 18h
Barcelona Poesia 2019
Uxue Apaolaza, literatura de xoc
Fotografia Fèlix Rabal
Per als infants mentides. Per als amors mentides.
Per als amics mentides. Per als clients mentides.Mentides plenes o primes,
fermes o tendres -juraments, besades-;
vives -com fresca sang-;
sàvies, agraïdes.
Guatlles i bòfies.
Mitges mentides(Pere Quart)
La presentació del llibre Des que els nens diuen mentides d’Uxue Apaolaza la vam fer a la Central del Carrer Mallorca amb un cartell de categoria perquè l’autora estava acompanyada d’Aritz Galarraga, professor de literatura èuscar a l’UAB i l’UB , Iban Zaldua, autor basc molt admirat i estimat per nosaltres des de fa anys, i a més pel traductor de l’obra, Pau Joan Hernández. L’acte va ser més que una presentació. Va ser una lliçó de literatura èuscar. Va ser també una celebració de la bona literatura.
Pel professor Aritz Galarraga vam saber que només hi ha 50 obres de literatura èuscar traduïdes al català i que aquest any 2018 havia estat molt fecund ja que se n’havien publicat quatre. Joan Pau Hernández ens va explicar les dificultats de traduir contes on es juga amb l’ambigüitat del gènere i es trenca la sintaxi habitual. Iban Zaldua va definir l’autora amb 5 paraules: perifèria (no només per escriure en basc, sinó també per ser dona i per no escriure des del que es pretén que és el centre del pensament basc d’esquerres), estranyesa, radicalitat, consciència i humor. Va dir que fa xoc-literatura, la va comparar amb D. Foster Wallace – poca broma- i com si no en tingués prou amb tots els elogis li’n va etzibar el millor que es pot dir a una persona que escriu: segons Zaldua, Uxue Apaolaza és una escriptora que es pren la literatura més seriosament que a ella mateixa.
L’Uxue Apaolaza ens va parlar de les seves influències i de la seva obra. Així vam saber que és una lectora voraç i una escriptora tossuda que vol emular els grans autors que l’han marcat. Va descriure el to “adolescent “ que té el seu llibre per la voluntat expressa de trencar clixés i de transmetre el malestar, el desconcert , la ràbia i fins i tot la maldat que la travessaven quan el va escriure. Malestar, ràbia, desconcert i maldat que es van fer evidents en els tres contes que l’actriu Susanna Sebastià llegir al llarg de la presentació.
Fotografia Fèlix Rabal
Com si l’autora hagués fet seus, sense conèixer-los, els versos de Maria Mercè Marçal, els relats de Des que els nens diuen mentides són mostres de la triple rebel·lia de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. Són punxes provocadores que burxen com les cançons de Ramones- Són cops de puny directes a l’estomac del confort dels que estan instal·lats en una la realitat aparentment sense conflicte. Perquè, com molt bé ens va explicar l’Uxue Apaolaza, per a ella “la ficció literària és una mentida que no enganya perquè és mentida però que serveix per assenyalar les mentides de veritat que s’amaguen sota la capa de les convencions”.
Per això els seus contes ens agraden tant i ens va alegrar molt saber que n’està escrivint de nous.
Llegiu Des que els nens diuen mentides. No són contes fàcils ni còmodes. Descobrireu una autora sense concessions. Directa. Amb estil. Amb ambició literària.
Després, descanseu.
I quan els hàgeu paït, comenteu-los. I si us han agradat, recomaneu-los.
Fotografies de Fèlix Rabal
Comprar Llibres
