“Invisibilitats i violència”, un text de la Sònia Moll, el dia de lluita contra la LGTBIfòbia

 

 

«La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (…) construir discursos d’empoderament i continuar tota una vida al marge.»

Bárbara Ramajo (Idem TV)

Cada 17 de maig ens llevem amb les cronologies i els murs de les xarxes socials plens de manifestos, articles i notícies contra la LGTBIfòbia. M’hi apunto, també, i ho agraeixo. És un crit necessari, no solament perquè volem que la societat heterocisnormativa i patriarcal sàpiga que no abaixarem la guàrdia mentre continuïn les agressions lesbòfobes, homòfobes i transfòbiques, sinó perquè ens cal el crit per expulsar-nos del cos aquestes violències, per conjurar-les i per defensar-nos-en.

Tant si les patim en primera persona com si no, aquestes agressions (físiques, psicològiques, evidents o subtils) ens travessen d’una manera radical. Què hi ha més violent que negar a l’altre la possibilitat de ser? Què hi ha més violent que esborrar-li la presència, coartar-li les expressions de desig i de tendresa, inocular-li el virus de l’autoodi i la vergonya? Què hi ha més violent que no permetre que una persona sigui qui és i expandeixi tot el que pot arribar a ser?

A Catalunya tenim una Llei contra la LGTBIfòbia i tenim també una percepció social negativa, bastant generalitzada, de les actituds i accions LGTBIfòbiques. No queda bé ser lesbòfob, homòfob o transfòbic. No fa progre. I això és bo, perquè impedeix que l’odi campi lliurement i amb impunitat; però també amaga les violències més subtils i sovint afavoreix la negació de la LGTBIfòbia interioritzada. Tothom té un amic gai, una col·lega lesbiana o un company o companya de feina trans, i amb això sembla que ja n’hi ha prou per no plantejar-se ni tan sols la possibilitat de revisar, ni que sigui de tant en tant, les nostres actituds respecte de la diversitat afectiva i sexual. Potser descobriríem, si ens hi poséssim, que alguna part de nosaltres se sentiria més còmoda si aquesta diversitat no existís, i ens adonaríem que de vegades, sense adonar-nos-en, estem demanant a l’altre que no es faci visible, que no se li noti, que no ens en parli. Li estem demanant que no sigui.

Imagineu ara que comenteu a un conegut o coneguda (potser casualment, sense voler-li donar una rellevància especial, o potser amb gravetat i transcendència, perquè per a vosaltres és important, o perquè us costa, o simplement perquè us dóna la gana, perquè teniu tot el dret del món de viure-ho com pugueu i com vulgueu) que ets lesbiana, que tens una nòvia o una amant o una enamorada platònica. Imagineu que la resposta immediata és una cosa així com “a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “per mi, com si ets de Valls”, i que es canvia de conversa. La lectura més evident (més superficial, de fet) d’aquesta resposta és que l’interlocutor et vol manifestar que no és lesbòfob o lesbòfoba, que no té cap problema amb la teva opció sexual. El tema, però, és que quan compartim un aspecte tan important per a nosaltres com és la vivència afectiva i sentimental, el que volem és que a l’altra persona sí que li importi, i que li importi molt, i això vol dir que vulgui escoltar-te-la, acollir-te-la, fer-li espai al costat de la seva. Proveu de dir-li, a una amiga heterosexual que ve tota contenta a explicar-vos que ha trobat l’home de la seva vida, “ei, que a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “ei, per mi, com si ets de Valls”, i canvieu de conversa. Es farà evident que li esteu comunicant que podria ser un problema per a vosaltres, és a dir, que ser heterosexual és susceptible de ser problematitzat, i que nosaltres som tan progres i tan postmos que us perdonem la vida i us deixem ser. Ara, que tampoc cal que us visibilitzeu tant, que tampoc no és tan important amb qui folles o de qui t’enamores.

Però és evident que sí que ho és, d’important, quan l’heterosexualitat és la norma i quan transgredir les imposicions de gènere es castiga socialment amb rebuig, agressions o burles. Per això cada 17 de maig, de la mateixa manera que denunciem la violència verbal, les agressions físiques, els insults i les amenaces contra les persones LGTBI, no volem oblidar que l’aïllament, la invisibilització obligada, els “per què et visibilitzes tant”, són també formes de violència molt perilloses, perquè neguen a les persones LGTBI la possibilitat de ser, les esborra del mapa social i les condemna a l’ostracisme. Visibilitzar l’afecte no heterocisnormatiu és, doncs, una acció política de defensa contra la violència subtil i disfressada de bonisme i tolerància que ens voldria esborrades i negades. Perquè, com ja vaig dir un dia, si no es veu no és, i si no és no hi sóc, i si no hi sóc, no sóc. I si es veu és, i si és hi sóc, i si hi sóc, sóc.

Article de la Sònia Moll publicat a La Directa el 17 de maig de 2017

“Beneïda sigui la SerpSònia Moll , Godall Edicions , 2018

 

 

 

Beneïda sigui la serp de Sònia Moll: sinestèsia literària que entreveu els colors de l’esperit.

Text de Llucia Palliser Santana, a la presentació que es va fer del llibre a Maó (26/01/19)

Bones tardes a tothom,

Som aquí per celebrar que Sònia Moll torna a presentar llibre a Menorca. Des de març del 2015, amb el poemari I Déu en algun lloc, això no passava, per tant, l’espera tindrà la recompensa aquí i des d’ara. Tanmateix voldria, en primer lloc, agrair a la Fundació Rubió i Tudurí la cessió d’aquest espai fora hores per poder encabir aquesta presentació. També a totes i tots els que heu assistit i, per suposat, a Sònia Moll per proposar-me aquesta mena de repte de la que no sé si en sóc benmereixent, però aquí som i toca rallar de Beneïda sigui la serp.

Pels que no coneixeu Sónia Moll Gamboa, diré que és filla de pare menorquí i mare xilena, una de les poetes catalanes més actives dels Països Catalans, així com filòloga i traductora. La seva trajectòria literària compta amb tres poemaris: Non si male nunc (2008), Creixen malgrat tot les tulipes (2013) i I Déu en algun lloc (2014); ha col·laborat en el llibre polifònic Nou de Set (2011) i ha escrit el llibre infantil Els dimarts de la Iaia Lola (2018) junt amb el dibuixant Joan Turu. Santandreuenca de pro, assídua a l’Ateneu Harmonia i autora del blog La vida té vida pròpia, diu que és el que escriu, però no (sempre) està com escriu. Lingüista motivada. Tieta motivada. Feminista i poeta a estones.

Tornant protagonisme a allò que mos ocupa, potser la presentació podria acabar i començar de la següent manera: es tracta d’un recull d’alguns dels articles que Sònia Moll ha escrit entre 2015 i 2018 a la revista digital La Directa i pleguem veles. Afortunadament, emperò, hi ha molt més a dir.

Passen petites coses: un ou trencat dins la bossa, un veí que et dóna el qui va cada cop que passa, les dones de la CUP insultades, les floretes impertinents d’un home al teu pas, la crueltat d’una escena del que avui s’anomena bullying, la trobada sobtada amb una desconeguda que fa la nit entretinguda sense demanar res a canvi, un llibre, una obra teatral, un titular a La Vanguàrdia, un home a un carreró obscur o els parts a casa, el sense d’una mare, d’una amant, el sempre del dubte i de l’esglai mai evaporable. En aquests articles, una petita cosa és la que genera la controvèrsia entre un mateix i allò extrínsec. Llavors estan les xarxes i els mitjans de comunicació, l’escenificació pautada i tantes vegades estrident de les reaccions davant les notícies, les suposades notícies, passades pel sedàs dels editors i dels shares, i els regalims que per dins vessen dins una: incongruència, ràbia, patiment, vergonya i por, molta por.

Aleshores hi ha un pare nonagenari que recita de memòria en llatí i que va aprendre a estimar una feina que no li agradava, que escrivia novel·les en l’estiu i que porta un poal a vessar de records d’aquí, d’allà i d’ultramar, amb les rutines ben establertes i la relativització del que ha passat, d’aquelles remembrances, viatges i viratges vitals que sacsejaren la família, que romanen emmarcats dins tu com el sement immarcescible de la dona que ets. I els germans amb les seves famílies, que muntaran altres famílies. Açò fa et demanis en prosa i en poesia quina peça del puzle ets i on encaixes. Per fortuna, serà la mirada innocent d’un infant la que t’ensenyi el fil d’amor que us entrellaça. L’àvia i la mare. La germana i l’amiga. Les dones.

Els conceptes, les sinèrgies, l’espai exterior que és immens i a voltes t’espanta, la flonja esma interior, com una coca de iogurt amb massa llevat, però que, amb la coberta apropiada, ressorgeix i es fortifica. És, en aquesta tessitura, quan treus el coratge per parlar-nos del cisgènere, dels micromasclismes, de la sororitat, de la transsexualitat, del violador de cossos o del violador d’ànimes, dels mitjans violadors, el que hauria de ser política, de la cura, del debat, de la resiliència, del feminisme teu, lèsbic i cristià. I bucleges, bucleges, rodes, t’estavelles i tornes a començar.

I què fa el lector entretant? Doncs pensa “quantes vegades no m’haurà passat pel cap això que explica na Sònia?” Perquè has posat les paraules necessàries per fer la necessària reflexió sobre el que exposes a cada article. La Sònia ho fa visibilitzable, si se’m permet el mot inventat, i el lector s’ho fa seu. És a dir, durant la lectura, es senten converses, es reconeixen versos, llibres o pel·lícules, es treuen conclusions i algun que altre somriure. Una mena de sinestèsia literària que reconeix o entreveu els colors de l’esperit. D’aquesta forma, junt amb l’ús d’un llenguatge entenedor i sense reserves, amb paraules clares i blanques, lleugeres, demostres la teva habilitat i capacitat per fer el text proper i entenedor, l’elaboració literària dels sentiments a l’abast de qualsevol amb un mínim d’inquietud i de ganes de deixar-se sorprendre.

Aquest recull d’articles, ben mirat, tot i que puguin semblar segregats des de la ment/ànima/cor a la mà que transcriu amb facilitat, provenen d’un engranatge molt més complex: el de la capacitat de qüestionar-se i qüestionar el món i la immensa barrejadissa enmig de la qual mos convertim en supervivents.

 

Llucia Palliser Santana

Cinc anys fent llibres

El 30 d’octubre de 2018 vam celebrar el cinquè aniversari de Godall Edicions al teatre de la companyia La Perla29, a la Biblioteca de Catalunya, envoltats dels nostres autors, traductors i col·laboradors, de bons amics, d’editors, periodistes i gent del món de la literatura, la cultura i les arts en general. I l’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez Sallés, després d’un entusiasta discurs de la presidenta d’Editors.cat, Montse Ayats, va agrair aquests cinc anys amb les paraules següents:

“Vaig començar aquest ofici d’editora després d’una llarga vida com a professora i una curta però intensa vida com a autora en una editorial molt potent de didàctica de llengües estrangeres. I si no arriba a ser per l’empenta d’un company d’aquesta editorial, potser mai no m’hauria llançat a aquest món de fer llibres.

Quan m’hi vaig posar, tenia molt clars alguns objectius modestament ambiciosos: volia editar els llibres que a mi m’agradaria llegir, volia editar llibres que no passessin de moda, volia cuidar molt els llibres com a objectes, editar-los sense pressa, i volia que tothom qui col·laborés amb la meva editorial s’hi sentís a gust, no només per l’aspecte més personal d’un bon ambient de treball, sinó també perquè tothom cobrés el que és just i, a més, ho cobrés aviat. No estava ni estic gens d’acord amb determinades pràctiques que són una mica habituals en el món de l’edició: un amic fa un favor perquè és amic; un altre, per fer-se visible, no cobra la feina; a un altre li demano un article gratis (per a un llibre que es vendrà) per allò que així és farà conèixer; preus? au, no, demanes massa, ja saps com està el sector; contractes? els mínims o lleonins; drets d’autor? Connais pas! Després d’anys lluitant pels drets laborals dels professors i pels drets econòmics i morals com a autora, no volia contribuir a la precarització dels treballadors de la cultura ni al menysteniment material ni moral dels autors. Per la meva experiència, considero que les relacions personals, basades en l’empatia i en el respecte a les condicions laborals dels que hi treballen, són l’actiu més important per dur a terme qualsevol projecte.

Ens agrada establir complicitats i sinèrgies amb projectes arrelats al territori: el centre Quim Soler, la literatura i el vi d’El Molar (Priorat); la Fira del llibre d’Ares del Maestrat; les Jornades Musicals de l’ermita de la pietat d’Ulldecona; i el mestre terrisser Joan Cortiella de La Galera (El Montsià), amb qui cada any organitzem la Trobada de Poesia i Terrissa.

Tot el que fem es pot resumir en un lema: Resistir, construir, compartir. Crec que el vaig sentir dir una vegada a la Marina Garcés, ja fa molts anys, i me’l vaig fer meu de seguida. Ara hi vull afegir dos verbs més: Estimar i curar.

Els començaments no van ser fàcils perquè m’havia llançat a un món que només coneixia de forma perifèrica i, a sobre, en plena crisi econòmica. Però a poc a poc, al voltant de Godall Edicions s’ha anat teixint una xarxa de felices complicitats: un amic que havia viscut a Corea ens va recomanar els llibres de Kim Ae-ran, una poeta em va enviar un manuscrit del que em vaig enamorar i que va ser el germen de la col·lecció Cadup, un traductor em va recomanar una obra , un autor, una altra. En festivals de poesia he conegut poetes que m’han emocionat i he pogut publicar-los… També han anat sorgint projectes amb col·laboradors de luxe: La Perla29, Paper de vidre. Amb el temps hem trobat, i ho vull agrair, el suport de les llibreries —l’últim esglaó entre l’autor i el lector—, i també el dels mitjans de comunicació que sovint han fet visible els nostres llibres… I així s’ha anat confegint el catàleg que ara teniu a les mans, 38 llibres i 3 més que estan en camí. I així és com el públic lector ha començat a creure i a confiar en el que fem.

Sé que anem a contracorrent en un mercat en què gairebé només es valoren les novetats i el consum ràpid, però tot i així estic contenta perquè el projecte de Godall Edicions continua creixent i expandint-se amb projectes de futur, fidels als objectius dels nostres inicis. És a dir, volem continuar creixent però no a qualsevol preu. Volem créixer sostingudament, a poc a poc, comercialment —no som una ONG, som una empresa—, però també artesanalment, cuidant molt tots els autors, cuidant molt tots els libres. Però per poder créixer, encara que sigui a poc a poc, hem d’arribar a més lectors. Estic segura que aquests existeixen i cal descobrir-los, però també cal que ens descobreixin.

Llegiu , compreu, regaleu, comenteu, recomaneu llibres de Godall Edicions. Així podrà créixer aquest projecte al qual us convido amb entusiasme que en formeu part.

Moltes gràcies.»

 

L’equip de Godall al complet som cinc persones: Tina Vallès (editora de taula), Xavi Simó (dissenyador i maquetista) Fèlix Rabal i Núria Garriga (logística) i l’editora, Matilde Martínez Sallés. Tots cinc vam brindar per una llarga vida a GodallEdicions.

A la festa, la Susanna Sebastià va llegir poemes del poetes de Godall, la PortàtilFM i Joan Garriga i Marc Serra hi van posar la música, vam menjar, entre altres menges, pastissets vinguts expressament del Forn Sant Salvador de Godall, vam beure vi del Centre Quim Soler, vam xerrar i vam ballar.

Més llibres, més lliures.

I que per molt anys ho puguem anar celebrant amb la mateixa empenta i alegria!

Podeu veure les fotografies de la festa si cliqueu aquí.

 

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies