“Invisibilitats i violència”, un text de la Sònia Moll, el dia de lluita contra la LGTBIfòbia

 

 

«La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (…) construir discursos d’empoderament i continuar tota una vida al marge.»

Bárbara Ramajo (Idem TV)

Cada 17 de maig ens llevem amb les cronologies i els murs de les xarxes socials plens de manifestos, articles i notícies contra la LGTBIfòbia. M’hi apunto, també, i ho agraeixo. És un crit necessari, no solament perquè volem que la societat heterocisnormativa i patriarcal sàpiga que no abaixarem la guàrdia mentre continuïn les agressions lesbòfobes, homòfobes i transfòbiques, sinó perquè ens cal el crit per expulsar-nos del cos aquestes violències, per conjurar-les i per defensar-nos-en.

Tant si les patim en primera persona com si no, aquestes agressions (físiques, psicològiques, evidents o subtils) ens travessen d’una manera radical. Què hi ha més violent que negar a l’altre la possibilitat de ser? Què hi ha més violent que esborrar-li la presència, coartar-li les expressions de desig i de tendresa, inocular-li el virus de l’autoodi i la vergonya? Què hi ha més violent que no permetre que una persona sigui qui és i expandeixi tot el que pot arribar a ser?

A Catalunya tenim una Llei contra la LGTBIfòbia i tenim també una percepció social negativa, bastant generalitzada, de les actituds i accions LGTBIfòbiques. No queda bé ser lesbòfob, homòfob o transfòbic. No fa progre. I això és bo, perquè impedeix que l’odi campi lliurement i amb impunitat; però també amaga les violències més subtils i sovint afavoreix la negació de la LGTBIfòbia interioritzada. Tothom té un amic gai, una col·lega lesbiana o un company o companya de feina trans, i amb això sembla que ja n’hi ha prou per no plantejar-se ni tan sols la possibilitat de revisar, ni que sigui de tant en tant, les nostres actituds respecte de la diversitat afectiva i sexual. Potser descobriríem, si ens hi poséssim, que alguna part de nosaltres se sentiria més còmoda si aquesta diversitat no existís, i ens adonaríem que de vegades, sense adonar-nos-en, estem demanant a l’altre que no es faci visible, que no se li noti, que no ens en parli. Li estem demanant que no sigui.

Imagineu ara que comenteu a un conegut o coneguda (potser casualment, sense voler-li donar una rellevància especial, o potser amb gravetat i transcendència, perquè per a vosaltres és important, o perquè us costa, o simplement perquè us dóna la gana, perquè teniu tot el dret del món de viure-ho com pugueu i com vulgueu) que ets lesbiana, que tens una nòvia o una amant o una enamorada platònica. Imagineu que la resposta immediata és una cosa així com “a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “per mi, com si ets de Valls”, i que es canvia de conversa. La lectura més evident (més superficial, de fet) d’aquesta resposta és que l’interlocutor et vol manifestar que no és lesbòfob o lesbòfoba, que no té cap problema amb la teva opció sexual. El tema, però, és que quan compartim un aspecte tan important per a nosaltres com és la vivència afectiva i sentimental, el que volem és que a l’altra persona sí que li importi, i que li importi molt, i això vol dir que vulgui escoltar-te-la, acollir-te-la, fer-li espai al costat de la seva. Proveu de dir-li, a una amiga heterosexual que ve tota contenta a explicar-vos que ha trobat l’home de la seva vida, “ei, que a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “ei, per mi, com si ets de Valls”, i canvieu de conversa. Es farà evident que li esteu comunicant que podria ser un problema per a vosaltres, és a dir, que ser heterosexual és susceptible de ser problematitzat, i que nosaltres som tan progres i tan postmos que us perdonem la vida i us deixem ser. Ara, que tampoc cal que us visibilitzeu tant, que tampoc no és tan important amb qui folles o de qui t’enamores.

Però és evident que sí que ho és, d’important, quan l’heterosexualitat és la norma i quan transgredir les imposicions de gènere es castiga socialment amb rebuig, agressions o burles. Per això cada 17 de maig, de la mateixa manera que denunciem la violència verbal, les agressions físiques, els insults i les amenaces contra les persones LGTBI, no volem oblidar que l’aïllament, la invisibilització obligada, els “per què et visibilitzes tant”, són també formes de violència molt perilloses, perquè neguen a les persones LGTBI la possibilitat de ser, les esborra del mapa social i les condemna a l’ostracisme. Visibilitzar l’afecte no heterocisnormatiu és, doncs, una acció política de defensa contra la violència subtil i disfressada de bonisme i tolerància que ens voldria esborrades i negades. Perquè, com ja vaig dir un dia, si no es veu no és, i si no és no hi sóc, i si no hi sóc, no sóc. I si es veu és, i si és hi sóc, i si hi sóc, sóc.

Article de la Sònia Moll publicat a La Directa el 17 de maig de 2017

“Beneïda sigui la SerpSònia Moll , Godall Edicions , 2018

 

 

 

“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.

Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:

Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.

Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.

Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.

En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.

Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.

Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.

No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.

La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.

Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.

8 de maig de 2019   – Verger del Museu Marès – 18h

Barcelona Poesia 2019

 

Beneïda sigui la serp de Sònia Moll: sinestèsia literària que entreveu els colors de l’esperit.

Text de Llucia Palliser Santana, a la presentació que es va fer del llibre a Maó (26/01/19)

Bones tardes a tothom,

Som aquí per celebrar que Sònia Moll torna a presentar llibre a Menorca. Des de març del 2015, amb el poemari I Déu en algun lloc, això no passava, per tant, l’espera tindrà la recompensa aquí i des d’ara. Tanmateix voldria, en primer lloc, agrair a la Fundació Rubió i Tudurí la cessió d’aquest espai fora hores per poder encabir aquesta presentació. També a totes i tots els que heu assistit i, per suposat, a Sònia Moll per proposar-me aquesta mena de repte de la que no sé si en sóc benmereixent, però aquí som i toca rallar de Beneïda sigui la serp.

Pels que no coneixeu Sónia Moll Gamboa, diré que és filla de pare menorquí i mare xilena, una de les poetes catalanes més actives dels Països Catalans, així com filòloga i traductora. La seva trajectòria literària compta amb tres poemaris: Non si male nunc (2008), Creixen malgrat tot les tulipes (2013) i I Déu en algun lloc (2014); ha col·laborat en el llibre polifònic Nou de Set (2011) i ha escrit el llibre infantil Els dimarts de la Iaia Lola (2018) junt amb el dibuixant Joan Turu. Santandreuenca de pro, assídua a l’Ateneu Harmonia i autora del blog La vida té vida pròpia, diu que és el que escriu, però no (sempre) està com escriu. Lingüista motivada. Tieta motivada. Feminista i poeta a estones.

Tornant protagonisme a allò que mos ocupa, potser la presentació podria acabar i començar de la següent manera: es tracta d’un recull d’alguns dels articles que Sònia Moll ha escrit entre 2015 i 2018 a la revista digital La Directa i pleguem veles. Afortunadament, emperò, hi ha molt més a dir.

Passen petites coses: un ou trencat dins la bossa, un veí que et dóna el qui va cada cop que passa, les dones de la CUP insultades, les floretes impertinents d’un home al teu pas, la crueltat d’una escena del que avui s’anomena bullying, la trobada sobtada amb una desconeguda que fa la nit entretinguda sense demanar res a canvi, un llibre, una obra teatral, un titular a La Vanguàrdia, un home a un carreró obscur o els parts a casa, el sense d’una mare, d’una amant, el sempre del dubte i de l’esglai mai evaporable. En aquests articles, una petita cosa és la que genera la controvèrsia entre un mateix i allò extrínsec. Llavors estan les xarxes i els mitjans de comunicació, l’escenificació pautada i tantes vegades estrident de les reaccions davant les notícies, les suposades notícies, passades pel sedàs dels editors i dels shares, i els regalims que per dins vessen dins una: incongruència, ràbia, patiment, vergonya i por, molta por.

Aleshores hi ha un pare nonagenari que recita de memòria en llatí i que va aprendre a estimar una feina que no li agradava, que escrivia novel·les en l’estiu i que porta un poal a vessar de records d’aquí, d’allà i d’ultramar, amb les rutines ben establertes i la relativització del que ha passat, d’aquelles remembrances, viatges i viratges vitals que sacsejaren la família, que romanen emmarcats dins tu com el sement immarcescible de la dona que ets. I els germans amb les seves famílies, que muntaran altres famílies. Açò fa et demanis en prosa i en poesia quina peça del puzle ets i on encaixes. Per fortuna, serà la mirada innocent d’un infant la que t’ensenyi el fil d’amor que us entrellaça. L’àvia i la mare. La germana i l’amiga. Les dones.

Els conceptes, les sinèrgies, l’espai exterior que és immens i a voltes t’espanta, la flonja esma interior, com una coca de iogurt amb massa llevat, però que, amb la coberta apropiada, ressorgeix i es fortifica. És, en aquesta tessitura, quan treus el coratge per parlar-nos del cisgènere, dels micromasclismes, de la sororitat, de la transsexualitat, del violador de cossos o del violador d’ànimes, dels mitjans violadors, el que hauria de ser política, de la cura, del debat, de la resiliència, del feminisme teu, lèsbic i cristià. I bucleges, bucleges, rodes, t’estavelles i tornes a començar.

I què fa el lector entretant? Doncs pensa “quantes vegades no m’haurà passat pel cap això que explica na Sònia?” Perquè has posat les paraules necessàries per fer la necessària reflexió sobre el que exposes a cada article. La Sònia ho fa visibilitzable, si se’m permet el mot inventat, i el lector s’ho fa seu. És a dir, durant la lectura, es senten converses, es reconeixen versos, llibres o pel·lícules, es treuen conclusions i algun que altre somriure. Una mena de sinestèsia literària que reconeix o entreveu els colors de l’esperit. D’aquesta forma, junt amb l’ús d’un llenguatge entenedor i sense reserves, amb paraules clares i blanques, lleugeres, demostres la teva habilitat i capacitat per fer el text proper i entenedor, l’elaboració literària dels sentiments a l’abast de qualsevol amb un mínim d’inquietud i de ganes de deixar-se sorprendre.

Aquest recull d’articles, ben mirat, tot i que puguin semblar segregats des de la ment/ànima/cor a la mà que transcriu amb facilitat, provenen d’un engranatge molt més complex: el de la capacitat de qüestionar-se i qüestionar el món i la immensa barrejadissa enmig de la qual mos convertim en supervivents.

 

Llucia Palliser Santana

Uxue Apaolaza, literatura de xoc

Fotografia Fèlix Rabal

Per als infants mentides. Per als amors mentides.
Per als amics mentides. Per als clients mentides.
Mentides plenes o primes,
fermes o tendres -juraments, besades-;
vives -com fresca sang-;
sàvies, agraïdes.
Guatlles i bòfies.
Mitges mentides
(Pere Quart)

La presentació del llibre Des que els nens diuen mentides d’Uxue Apaolaza la vam fer a la Central del Carrer Mallorca amb un cartell de categoria perquè l’autora estava acompanyada d’Aritz Galarraga, professor de literatura èuscar a l’UAB i l’UB , Iban Zaldua, autor basc molt admirat i estimat per nosaltres des de fa anys, i a més pel traductor de l’obra, Pau Joan Hernández. L’acte va ser més que una presentació. Va ser una lliçó de literatura èuscar. Va ser també una celebració de la bona literatura.

Pel professor Aritz Galarraga vam saber que només hi ha 50 obres de literatura èuscar traduïdes al català i que aquest any 2018 havia estat molt fecund ja que se n’havien publicat quatre. Joan Pau Hernández ens va explicar les dificultats de traduir contes on es juga amb l’ambigüitat del gènere i es trenca la sintaxi habitual. Iban Zaldua va definir l’autora amb 5 paraules: perifèria (no només per escriure en basc, sinó també per ser dona i per no escriure des del que es pretén que és el centre del pensament basc d’esquerres), estranyesa, radicalitat, consciència i humor. Va dir que fa xoc-literatura, la va comparar amb D. Foster Wallace – poca broma- i com si no en tingués prou amb tots els elogis li’n va etzibar el millor que es pot dir a una persona que escriu: segons Zaldua, Uxue Apaolaza és una escriptora que es pren la literatura més seriosament que a ella mateixa.

L’Uxue Apaolaza ens va parlar de les seves influències i de la seva obra. Així vam saber que és una lectora voraç i una escriptora tossuda que vol emular els grans autors que l’han marcat. Va descriure el to “adolescent “ que té el seu llibre per la voluntat expressa de trencar clixés i de transmetre el malestar, el desconcert , la ràbia i fins i tot la maldat que la travessaven quan el va escriure. Malestar, ràbia, desconcert  i maldat  que  es van fer evidents en els tres contes que l’actriu Susanna Sebastià llegir  al llarg de la presentació.

Fotografia Fèlix Rabal

Com si l’autora hagués fet seus, sense conèixer-los, els versos de Maria Mercè Marçal, els relats de Des que els nens diuen mentides són mostres de la triple rebel·lia de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. Són punxes provocadores que burxen com les cançons de Ramones- Són cops de puny directes a l’estomac del confort dels que estan instal·lats en una la realitat aparentment sense conflicte. Perquè, com molt bé ens va explicar l’Uxue Apaolaza, per a ella “la ficció literària és una mentida que no enganya perquè és mentida però que serveix per assenyalar les mentides de veritat que s’amaguen sota la capa de les convencions”.

Per això els seus contes ens agraden tant i ens va alegrar molt saber que n’està escrivint de nous.

Llegiu Des que els nens diuen mentides. No són contes fàcils ni còmodes. Descobrireu una autora sense concessions. Directa. Amb estil. Amb ambició literària.

Després, descanseu.

I quan els hàgeu paït, comenteu-los. I si us han agradat, recomaneu-los.

Fotografies de Fèlix Rabal

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies