Antonia Pozzi (Milà, 1912-1938). Nascuda en el si d’una família benestant, va gaudir d’una formació acadèmica completa i rica que li va permetre participar en la vida cultural milanesa dels anys trenta. Des de ben jove va haver de conviure amb una punyent angoixa existencial que més endavant va adquirir trets de depressió clínica i, al capdavall, la va conduir al suïcidi amb només vint-i-sis anys. També van contribuir a desestabilitzar-la algunes circumstàncies vitals, com ara l’opressió d’unes relacions familiars marcades pel patriarcat, els desencisos amorosos i l’agreujament de la situació politicosocial a la Itàlia mussoliniana. Als disset anys, Pozzi va començar a canalitzar la seva inquietud existencial per mitjà de l’escriptura i, si bé va escriure un gruix considerable de versos, dietaris i cartes, tota la seva obra es va publicar pòstumament. Els seus poemes s’han traduït a l’anglès, l’alemany, el francès, el castellà, el romanès, el portuguès, el rus, el polonès, i ara, per primera vegada, al català.

Llibre: Espaiosa tardor