Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:
Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.
Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.
Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.
En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.
Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.
Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.
No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.
La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.
Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.
8 de maig de 2019 – Verger del Museu Marès – 18h
Barcelona Poesia 2019
“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.
/a Esdeveniments, Poesia /per GodallText de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:
Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.
Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.
Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.
En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.
Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.
Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.
No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.
La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.
Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.
8 de maig de 2019 – Verger del Museu Marès – 18h
Barcelona Poesia 2019
Beneïda sigui la serp de Sònia Moll: sinestèsia literària que entreveu els colors de l’esperit.
/a Godall, Narrativa /per GodallBones tardes a tothom,
Som aquí per celebrar que Sònia Moll torna a presentar llibre a Menorca. Des de març del 2015, amb el poemari I Déu en algun lloc, això no passava, per tant, l’espera tindrà la recompensa aquí i des d’ara. Tanmateix voldria, en primer lloc, agrair a la Fundació Rubió i Tudurí la cessió d’aquest espai fora hores per poder encabir aquesta presentació. També a totes i tots els que heu assistit i, per suposat, a Sònia Moll per proposar-me aquesta mena de repte de la que no sé si en sóc benmereixent, però aquí som i toca rallar de Beneïda sigui la serp.
Pels que no coneixeu Sónia Moll Gamboa, diré que és filla de pare menorquí i mare xilena, una de les poetes catalanes més actives dels Països Catalans, així com filòloga i traductora. La seva trajectòria literària compta amb tres poemaris: Non si male nunc (2008), Creixen malgrat tot les tulipes (2013) i I Déu en algun lloc (2014); ha col·laborat en el llibre polifònic Nou de Set (2011) i ha escrit el llibre infantil Els dimarts de la Iaia Lola (2018) junt amb el dibuixant Joan Turu. Santandreuenca de pro, assídua a l’Ateneu Harmonia i autora del blog La vida té vida pròpia, diu que és el que escriu, però no (sempre) està com escriu. Lingüista motivada. Tieta motivada. Feminista i poeta a estones.
Tornant protagonisme a allò que mos ocupa, potser la presentació podria acabar i començar de la següent manera: es tracta d’un recull d’alguns dels articles que Sònia Moll ha escrit entre 2015 i 2018 a la revista digital La Directa i pleguem veles. Afortunadament, emperò, hi ha molt més a dir.
Passen petites coses: un ou trencat dins la bossa, un veí que et dóna el qui va cada cop que passa, les dones de la CUP insultades, les floretes impertinents d’un home al teu pas, la crueltat d’una escena del que avui s’anomena bullying, la trobada sobtada amb una desconeguda que fa la nit entretinguda sense demanar res a canvi, un llibre, una obra teatral, un titular a La Vanguàrdia, un home a un carreró obscur o els parts a casa, el sense d’una mare, d’una amant, el sempre del dubte i de l’esglai mai evaporable. En aquests articles, una petita cosa és la que genera la controvèrsia entre un mateix i allò extrínsec. Llavors estan les xarxes i els mitjans de comunicació, l’escenificació pautada i tantes vegades estrident de les reaccions davant les notícies, les suposades notícies, passades pel sedàs dels editors i dels shares, i els regalims que per dins vessen dins una: incongruència, ràbia, patiment, vergonya i por, molta por.
Aleshores hi ha un pare nonagenari que recita de memòria en llatí i que va aprendre a estimar una feina que no li agradava, que escrivia novel·les en l’estiu i que porta un poal a vessar de records d’aquí, d’allà i d’ultramar, amb les rutines ben establertes i la relativització del que ha passat, d’aquelles remembrances, viatges i viratges vitals que sacsejaren la família, que romanen emmarcats dins tu com el sement immarcescible de la dona que ets. I els germans amb les seves famílies, que muntaran altres famílies. Açò fa et demanis en prosa i en poesia quina peça del puzle ets i on encaixes. Per fortuna, serà la mirada innocent d’un infant la que t’ensenyi el fil d’amor que us entrellaça. L’àvia i la mare. La germana i l’amiga. Les dones.
Els conceptes, les sinèrgies, l’espai exterior que és immens i a voltes t’espanta, la flonja esma interior, com una coca de iogurt amb massa llevat, però que, amb la coberta apropiada, ressorgeix i es fortifica. És, en aquesta tessitura, quan treus el coratge per parlar-nos del cisgènere, dels micromasclismes, de la sororitat, de la transsexualitat, del violador de cossos o del violador d’ànimes, dels mitjans violadors, el que hauria de ser política, de la cura, del debat, de la resiliència, del feminisme teu, lèsbic i cristià. I bucleges, bucleges, rodes, t’estavelles i tornes a començar.
I què fa el lector entretant? Doncs pensa “quantes vegades no m’haurà passat pel cap això que explica na Sònia?” Perquè has posat les paraules necessàries per fer la necessària reflexió sobre el que exposes a cada article. La Sònia ho fa visibilitzable, si se’m permet el mot inventat, i el lector s’ho fa seu. És a dir, durant la lectura, es senten converses, es reconeixen versos, llibres o pel·lícules, es treuen conclusions i algun que altre somriure. Una mena de sinestèsia literària que reconeix o entreveu els colors de l’esperit. D’aquesta forma, junt amb l’ús d’un llenguatge entenedor i sense reserves, amb paraules clares i blanques, lleugeres, demostres la teva habilitat i capacitat per fer el text proper i entenedor, l’elaboració literària dels sentiments a l’abast de qualsevol amb un mínim d’inquietud i de ganes de deixar-se sorprendre.
Aquest recull d’articles, ben mirat, tot i que puguin semblar segregats des de la ment/ànima/cor a la mà que transcriu amb facilitat, provenen d’un engranatge molt més complex: el de la capacitat de qüestionar-se i qüestionar el món i la immensa barrejadissa enmig de la qual mos convertim en supervivents.
Llucia Palliser Santana
Bones Festes!
/a Uncategorized @ca /per GodallUxue Apaolaza, literatura de xoc
/a Esdeveniments, Narrativa /per GodallFotografia Fèlix Rabal
La presentació del llibre Des que els nens diuen mentides d’Uxue Apaolaza la vam fer a la Central del Carrer Mallorca amb un cartell de categoria perquè l’autora estava acompanyada d’Aritz Galarraga, professor de literatura èuscar a l’UAB i l’UB , Iban Zaldua, autor basc molt admirat i estimat per nosaltres des de fa anys, i a més pel traductor de l’obra, Pau Joan Hernández. L’acte va ser més que una presentació. Va ser una lliçó de literatura èuscar. Va ser també una celebració de la bona literatura.
Pel professor Aritz Galarraga vam saber que només hi ha 50 obres de literatura èuscar traduïdes al català i que aquest any 2018 havia estat molt fecund ja que se n’havien publicat quatre. Joan Pau Hernández ens va explicar les dificultats de traduir contes on es juga amb l’ambigüitat del gènere i es trenca la sintaxi habitual. Iban Zaldua va definir l’autora amb 5 paraules: perifèria (no només per escriure en basc, sinó també per ser dona i per no escriure des del que es pretén que és el centre del pensament basc d’esquerres), estranyesa, radicalitat, consciència i humor. Va dir que fa xoc-literatura, la va comparar amb D. Foster Wallace – poca broma- i com si no en tingués prou amb tots els elogis li’n va etzibar el millor que es pot dir a una persona que escriu: segons Zaldua, Uxue Apaolaza és una escriptora que es pren la literatura més seriosament que a ella mateixa.
L’Uxue Apaolaza ens va parlar de les seves influències i de la seva obra. Així vam saber que és una lectora voraç i una escriptora tossuda que vol emular els grans autors que l’han marcat. Va descriure el to “adolescent “ que té el seu llibre per la voluntat expressa de trencar clixés i de transmetre el malestar, el desconcert , la ràbia i fins i tot la maldat que la travessaven quan el va escriure. Malestar, ràbia, desconcert i maldat que es van fer evidents en els tres contes que l’actriu Susanna Sebastià llegir al llarg de la presentació.
Fotografia Fèlix Rabal
Com si l’autora hagués fet seus, sense conèixer-los, els versos de Maria Mercè Marçal, els relats de Des que els nens diuen mentides són mostres de la triple rebel·lia de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. Són punxes provocadores que burxen com les cançons de Ramones- Són cops de puny directes a l’estomac del confort dels que estan instal·lats en una la realitat aparentment sense conflicte. Perquè, com molt bé ens va explicar l’Uxue Apaolaza, per a ella “la ficció literària és una mentida que no enganya perquè és mentida però que serveix per assenyalar les mentides de veritat que s’amaguen sota la capa de les convencions”.
Per això els seus contes ens agraden tant i ens va alegrar molt saber que n’està escrivint de nous.
Llegiu Des que els nens diuen mentides. No són contes fàcils ni còmodes. Descobrireu una autora sense concessions. Directa. Amb estil. Amb ambició literària.
Després, descanseu.
I quan els hàgeu paït, comenteu-los. I si us han agradat, recomaneu-los.
Cinc anys fent llibres
/a Esdeveniments, Godall /per GodallEl 30 d’octubre de 2018 vam celebrar el cinquè aniversari de Godall Edicions al teatre de la companyia La Perla29, a la Biblioteca de Catalunya, envoltats dels nostres autors, traductors i col·laboradors, de bons amics, d’editors, periodistes i gent del món de la literatura, la cultura i les arts en general. I l’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez Sallés, després d’un entusiasta discurs de la presidenta d’Editors.cat, Montse Ayats, va agrair aquests cinc anys amb les paraules següents:
“Vaig començar aquest ofici d’editora després d’una llarga vida com a professora i una curta però intensa vida com a autora en una editorial molt potent de didàctica de llengües estrangeres. I si no arriba a ser per l’empenta d’un company d’aquesta editorial, potser mai no m’hauria llançat a aquest món de fer llibres.
Quan m’hi vaig posar, tenia molt clars alguns objectius modestament ambiciosos: volia editar els llibres que a mi m’agradaria llegir, volia editar llibres que no passessin de moda, volia cuidar molt els llibres com a objectes, editar-los sense pressa, i volia que tothom qui col·laborés amb la meva editorial s’hi sentís a gust, no només per l’aspecte més personal d’un bon ambient de treball, sinó també perquè tothom cobrés el que és just i, a més, ho cobrés aviat. No estava ni estic gens d’acord amb determinades pràctiques que són una mica habituals en el món de l’edició: un amic fa un favor perquè és amic; un altre, per fer-se visible, no cobra la feina; a un altre li demano un article gratis (per a un llibre que es vendrà) per allò que així és farà conèixer; preus? au, no, demanes massa, ja saps com està el sector; contractes? els mínims o lleonins; drets d’autor? Connais pas! Després d’anys lluitant pels drets laborals dels professors i pels drets econòmics i morals com a autora, no volia contribuir a la precarització dels treballadors de la cultura ni al menysteniment material ni moral dels autors. Per la meva experiència, considero que les relacions personals, basades en l’empatia i en el respecte a les condicions laborals dels que hi treballen, són l’actiu més important per dur a terme qualsevol projecte.
Ens agrada establir complicitats i sinèrgies amb projectes arrelats al territori: el centre Quim Soler, la literatura i el vi d’El Molar (Priorat); la Fira del llibre d’Ares del Maestrat; les Jornades Musicals de l’ermita de la pietat d’Ulldecona; i el mestre terrisser Joan Cortiella de La Galera (El Montsià), amb qui cada any organitzem la Trobada de Poesia i Terrissa.
Tot el que fem es pot resumir en un lema: Resistir, construir, compartir. Crec que el vaig sentir dir una vegada a la Marina Garcés, ja fa molts anys, i me’l vaig fer meu de seguida. Ara hi vull afegir dos verbs més: Estimar i curar.
Els començaments no van ser fàcils perquè m’havia llançat a un món que només coneixia de forma perifèrica i, a sobre, en plena crisi econòmica. Però a poc a poc, al voltant de Godall Edicions s’ha anat teixint una xarxa de felices complicitats: un amic que havia viscut a Corea ens va recomanar els llibres de Kim Ae-ran, una poeta em va enviar un manuscrit del que em vaig enamorar i que va ser el germen de la col·lecció Cadup, un traductor em va recomanar una obra , un autor, una altra. En festivals de poesia he conegut poetes que m’han emocionat i he pogut publicar-los… També han anat sorgint projectes amb col·laboradors de luxe: La Perla29, Paper de vidre. Amb el temps hem trobat, i ho vull agrair, el suport de les llibreries —l’últim esglaó entre l’autor i el lector—, i també el dels mitjans de comunicació que sovint han fet visible els nostres llibres… I així s’ha anat confegint el catàleg que ara teniu a les mans, 38 llibres i 3 més que estan en camí. I així és com el públic lector ha començat a creure i a confiar en el que fem.
Sé que anem a contracorrent en un mercat en què gairebé només es valoren les novetats i el consum ràpid, però tot i així estic contenta perquè el projecte de Godall Edicions continua creixent i expandint-se amb projectes de futur, fidels als objectius dels nostres inicis. És a dir, volem continuar creixent però no a qualsevol preu. Volem créixer sostingudament, a poc a poc, comercialment —no som una ONG, som una empresa—, però també artesanalment, cuidant molt tots els autors, cuidant molt tots els libres. Però per poder créixer, encara que sigui a poc a poc, hem d’arribar a més lectors. Estic segura que aquests existeixen i cal descobrir-los, però també cal que ens descobreixin.
Llegiu , compreu, regaleu, comenteu, recomaneu llibres de Godall Edicions. Així podrà créixer aquest projecte al qual us convido amb entusiasme que en formeu part.
Moltes gràcies.»
L’equip de Godall al complet som cinc persones: Tina Vallès (editora de taula), Xavi Simó (dissenyador i maquetista) Fèlix Rabal i Núria Garriga (logística) i l’editora, Matilde Martínez Sallés. Tots cinc vam brindar per una llarga vida a GodallEdicions.
A la festa, la Susanna Sebastià va llegir poemes del poetes de Godall, la PortàtilFM i Joan Garriga i Marc Serra hi van posar la música, vam menjar, entre altres menges, pastissets vinguts expressament del Forn Sant Salvador de Godall, vam beure vi del Centre Quim Soler, vam xerrar i vam ballar.
Més llibres, més lliures.
I que per molt anys ho puguem anar celebrant amb la mateixa empenta i alegria!
Podeu veure les fotografies de la festa si cliqueu aquí.