Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski (Moscou, 1821-Sant Petersburg, 1881) està considerat un dels grans escriptors de la literatura realista russa. Es va graduar a l’escola d’enginyers militars de Moscou, però de seguida es va decantar per la seva vocació literària. La seva primera novel·la, Pobra gent (1846), va ser molt ben acollida per la crítica. Però després van venir uns anys molts difícils: les següents novel·les van tenir molt males crítiques; sembla que se li van manifestar els primers símptomes d’epil·lèpsia i de ludopatia, la malaltia i l’addicció que l’acompanyarien al llarg de la seva vida, i el 1849 va ser empresonat, amb altres companys, acusats d’accions contra el tsar Nicolau I. Va patir un simulacre d’execució i després va ser deportat a Sibèria a fer cinc anys de treballs forçats. Aquests fets van marcar tota la seva obra posterior i van agreujar-li tant la salut com l’addicció al joc.
A partir de 1859 recomença la seva carrera. Tot i continuar assetjat permanentment pels deutes, manté una intensa activitat literària: edita revistes, on publica contes, correspondència, articles i algunes novel·les per capítols. També viatja per Europa en dues oca­sions. Són els anys en què escriu les grans obres amb què passarà a la posteritat: Memòria de la casa morta (1861), Memòries del subsòl (1864), Crim i càstig (1866), El jugador (1866), L’idiota (1868-1869), L’etern marit (1870), Els dimonis (1871-1872), L’adolescent (1875), Els germans Karmàzov (1879-1880). Des del 1866 va comptar amb el suport de la seva segona dona, Anna Grigórievna Snítkina, secretària i taquígrafa, que s’encarregà de passar a net tots els apunts de l’escriptor i enviar-los puntualment als editors. Posteriorment ella va salvaguardar tota la seva obra.

Llibre: El somni d’un home ridícul