Entrades

“Diumenge” . Un conte d’ Uxue Apaolaza.

25 de novembre, dia contra la violència masclista.

La nostra aportació, un conte d’Uxue Apaolaza:

Diumenge

Abans de tornar de l’església cap a casa, han quedat per fer unes tapes al bar de la plaça. En Joxe amb els homes, l’Anttoni amb les dones. Avui per dinar farà arròs amb gambes i cloïsses. Avui de moment amb bon temps. L’Anttoni ha sentit que en Joxe reia, i és que té un riure molt característic, que se sent de ben lluny. De què deuen parlar? Potser de coses de la fàbrica, perquè en Martin també és amb ells, i treballa a la mateixa fàbrica que en Joxe.

La Juli li ha dit que a la tarda, cap allà a les quatre, volen sortir a passejar una mica, que volen fer un tomb per la muntanya i que després segurament berenaran alguna cosa a casa de la Jesusa. No sap si hi podrà anar, i els ho ha dit. Totes se l’han quedat mirant, i no sap per què: el que ha dit tampoc no és tan estrany.

Ha notat que en Joxe es mirava el rellotge. Falta poc per a l’hora de dinar. L’Anttoni ha marxat cap a casa, li ha dit a en Joxe que l’arròs estarà a punt d’aquí a mitja hora i que miri de ser a casa aleshores; té temps de fer una altra ronda amb els homes, tranquil. Tothom li ha dit adeu alegrement. No sap com ha començat avui la discussió, ni tan sols recorda clarament si hi ha hagut discussió. No se’n recorda i ni tan sols sap si ha passat el que recorda. Recorda una empenta, i alguna cosa ossuda a la boca, i el gust de la sang, que no li ha marxat fins que s’ha pres el brou que li ha dut la infermera.

En Joxe és al costat del llit; aviat la podrà dur a casa.

Uxue Apaolaza.

Traducció de l’èuscar Joan Pau Hernàndez

Conte publicat a  “Des que els nens diuen mentides”, Godall Edicions, 2018

 

 

 

Uxue Apaolaza, literatura de xoc

Fotografia Fèlix Rabal

Per als infants mentides. Per als amors mentides.
Per als amics mentides. Per als clients mentides.
Mentides plenes o primes,
fermes o tendres -juraments, besades-;
vives -com fresca sang-;
sàvies, agraïdes.
Guatlles i bòfies.
Mitges mentides
(Pere Quart)

La presentació del llibre Des que els nens diuen mentides d’Uxue Apaolaza la vam fer a la Central del Carrer Mallorca amb un cartell de categoria perquè l’autora estava acompanyada d’Aritz Galarraga, professor de literatura èuscar a l’UAB i l’UB , Iban Zaldua, autor basc molt admirat i estimat per nosaltres des de fa anys, i a més pel traductor de l’obra, Pau Joan Hernández. L’acte va ser més que una presentació. Va ser una lliçó de literatura èuscar. Va ser també una celebració de la bona literatura.

Pel professor Aritz Galarraga vam saber que només hi ha 50 obres de literatura èuscar traduïdes al català i que aquest any 2018 havia estat molt fecund ja que se n’havien publicat quatre. Joan Pau Hernández ens va explicar les dificultats de traduir contes on es juga amb l’ambigüitat del gènere i es trenca la sintaxi habitual. Iban Zaldua va definir l’autora amb 5 paraules: perifèria (no només per escriure en basc, sinó també per ser dona i per no escriure des del que es pretén que és el centre del pensament basc d’esquerres), estranyesa, radicalitat, consciència i humor. Va dir que fa xoc-literatura, la va comparar amb D. Foster Wallace – poca broma- i com si no en tingués prou amb tots els elogis li’n va etzibar el millor que es pot dir a una persona que escriu: segons Zaldua, Uxue Apaolaza és una escriptora que es pren la literatura més seriosament que a ella mateixa.

L’Uxue Apaolaza ens va parlar de les seves influències i de la seva obra. Així vam saber que és una lectora voraç i una escriptora tossuda que vol emular els grans autors que l’han marcat. Va descriure el to “adolescent “ que té el seu llibre per la voluntat expressa de trencar clixés i de transmetre el malestar, el desconcert , la ràbia i fins i tot la maldat que la travessaven quan el va escriure. Malestar, ràbia, desconcert  i maldat  que  es van fer evidents en els tres contes que l’actriu Susanna Sebastià llegir  al llarg de la presentació.

Fotografia Fèlix Rabal

Com si l’autora hagués fet seus, sense conèixer-los, els versos de Maria Mercè Marçal, els relats de Des que els nens diuen mentides són mostres de la triple rebel·lia de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. Són punxes provocadores que burxen com les cançons de Ramones- Són cops de puny directes a l’estomac del confort dels que estan instal·lats en una la realitat aparentment sense conflicte. Perquè, com molt bé ens va explicar l’Uxue Apaolaza, per a ella “la ficció literària és una mentida que no enganya perquè és mentida però que serveix per assenyalar les mentides de veritat que s’amaguen sota la capa de les convencions”.

Per això els seus contes ens agraden tant i ens va alegrar molt saber que n’està escrivint de nous.

Llegiu Des que els nens diuen mentides. No són contes fàcils ni còmodes. Descobrireu una autora sense concessions. Directa. Amb estil. Amb ambició literària.

Després, descanseu.

I quan els hàgeu paït, comenteu-los. I si us han agradat, recomaneu-los.

Fotografies de Fèlix Rabal

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies