Perennia: segona edició

2aedició

Godall Edicions estem de festa major.

Publicàvem ara fa set mesos “Perennia” de Mònica Miró Vinaixa, el que fou el tercer llibre de l’editorial. Resum per a navegants: l’obra recull una cinquantena de poemes epigràfics –dels més de cinc mil que es calcula que hi ha arreu del vell Imperi– publicats en versió bilingüe llatí i català. Sis-cents exemplars d’un compendi d’inscripcions funeràries editat i traduït per la pròpia antòloga, ara esgotat.

Donem la benvinguda, avui, a la segona edició; i ho fem afegint en la nova versió l’obsequi d’uns pocs inèdits. La notícia és, es clar, motiu de celebració: per a l’autora del nostre petit Harry Potter, per a l’editora de Godall, per a l’equip de somiatruites que girovaga entorn el projecte. I no només: quan editar poesia en català és una activitat delicada, fràgil, pràcticament de risc, una segona edició és una petita fita general.

Podem esgrimir moltes raons que explicarien el camí fins la segona edició –la implicació i capacitat divulgativa de Mònica, el treball de formigueta fet en presentacions, fòrums, conferències, fires i demés. Tanmateix, i més enllà, els versos del llibre –sobre la vida, sobre la mort, la fortalesa i fragilitat humanes– llancen veritats.

I en temps d’incerteses, endevinar que aquestes també hi eren fa dos mil anys és una abraçada.

Per molts versos més.

Text: Oriol Fuster Cabrera

La cosa més dolça i fina

“Ara només puc plorar

llàgrimes de melangia.

Que un mal vent s’ha emportat

el clavell que més volia”.

L’esglèsia toca a mort. Les campanes diuen adéu a un albat, o mortijol: un infant. El toc és alegre: l’infant ha mort innocent i serà angelet, diuen. Protegirà la família i amics.

Taüt blanc, carruatge blanc, cavalls blancs. L’infant estès, envoltat d’espelmes. Menjar, vi i les millors gales. Sonen bandúrries, castanyoles i guitarrons, i comença el ball.

El ball del vetlatori. Cantar-li a la mort i ballar-la. Del País Valencià a les Illes Balears i Pitiüses, passant per l’Ebre: ritu de comiat i sepel·li, d’origen preromà. Grec? Àrab?

Viu fins els anys 20 i 30 del segle XX. Al final, però, haurà de celebrar-se mig d’amagat: xoca amb la moral de les classes dominants. I el nacional-catolicisme l’amagarà del tot.

1012440_530394510475944_555316786328971687_n-227x227

I és entorn les representacions populars de la mort que gira la segona Fira de llibres de Ciutat Vella, que es celebrarà el pròxim diumenge 1 de novembre a Barcelona.

L’esdeveniment, iniciativa d’una desena de llibreries independents del districte, comptarà amb la participació de Godall Edicions. T’hi invitem.

 

 

Inaugurem l’Espai Contrabandos

A “El franquisme que no marxa” (Saldonar, 2015), Lluc Salellas repassa com les famílies que sostenien la dictadura són avui, encara, primera línia política i empresarial. A “El cura y los mandarines” (Akal, 2014), Gregorio Morán en detalla les intrigues i herències en el món cultural. El nostre món d’avui és fill d’una pervivència d’elits i d’unes inacabables renúncies de la Transició, però l’avui és també hereu dels relats alternatius.

Relats de les persones i grups que espentejaren per canviar estes realitats, de la memòria que s’ha anat esborrant i, lentament, es va recuperant. Memòria que es traduïx en recuperar Història i històries robades, i també en pensar i engegar noves formes de relacionar-nos –que sovint no són noves, sinó recuperadores de normalitats esborrades. L’Espai Contrabandos és una micropràctica d’això, humil voluntat de memòria i aprenentatge en moviment.

Una llibreria i espai editorial col·lectiu que pensa el procés del llibre com indestriable d’un temps històric i una ètica, i que obre un nou espai al cor del vell barri xino de Barcelona. Presents entre les lleixes de la llibreria i en el projecte, Godall Edicions t’invitem a la inauguració de Contrabandos el dijous 22 d’octubre.

A les 19h del dijous, al carrer Junta de Comerç, 20 de Barcelona. Seguim.

 

Epifanía

Emilia-recitant-227x227Lo que nos enamoró de la poesía de Emilia Conejo, desde el primer momento, fue su feracidad, su libertad, su audacia y su libertad. Así, todo junto, en un mismo plano. Un todo inseparable de imágenes y ritmos frondosos que visten sentimientos y conceptos. Por eso decidimos publicar su Minuscularidades e iniciar con él la colección “Alcaduz” de poesía en lengua española.

El pasado martes 29 por la tarde, rodeados de amigos (gracias por venir, colegas de Difu, y también gracias, amigas y amigos fieles de Godall Edicions), tras las palabras de presentación, útiles y exactas, de Josep Bernaus, Emilia nos desveló una pequeña muestra de sus poemas. Los verdoso fueron desfilando poco a poco, acompañados de las notas prodigiosas de la guitarra de Rainer Seiferth,  y la librería Documenta se llenó de arena, de libélulas y de caracolas con alas de canela. Se  detuvieron las agujas de los relojes, crecieron palmeras entre las estanterías, un avión que se peinaba las alas cruzó volando el techo y nosotros cantamos la oración a la diosa Ahora, con los pies descalzos y nidos de golondrinas en la cabeza. De pronto, una bailarina con muletas atravesó entre las filas de sillas del público y cuando todavía nos preguntábamos si había salido de un poema de Brossa o de un cuadro de Magritte, asistimos, hipnotizados, a la frenética danza de la doncella y la muerte y nos compadecimos del pobre náufrago enamorado.  Entonces entendimos que Emilia, con este universo abigarrado, nos había revelado los miedos y las vivencias de la madurez, las obsesiones de la vida sin pausa y el vértigo y la necesidad de la escritura.

Cuando cayó el telón, la aplaudimos porque queríamos más, embriagados de palabras.

Y  con el vino de Centre Quim Soler brindamos con la alegría y la certeza de haber asistido a la epifanía de una gran poeta.

Nota final:

 Que en un tiempo no muy lejano yo fuera autora de materiales didácticos y Emilia mi editora (dura, rápida y precisa como un láser, y al mismo tiempo respetuosa y cálida como una taza de té) y que aquel día en la Documenta tuviéramos los papeles cambiados: yo editora (novata, aprendiz, nerviosa) y ella autora (nerviosa también, pero contundente y con aplomo) daba al acto un toque especial.

 Paradojas que la vida felizmente nos ofrece.

 

Cae el telón cada mañana sobre la jungla

 

FIN

Cae el telón cada mañana sobre la jungla.

Se esconden los leones en el desván y dejan paso a las caracolas con alas de canela.

Entre bambalinas el aroma a abrazo recién hecho, nariz con nariz y sol de leche.

La mano tibia del apuntador modela un corazón de manzana.

Recorre las sábanas un tren de mercancías con un único boleto para el mordisco de un piano de cola.

Exhaustos de vida, los personajes secundarios emprenden la escalada de ostinati sin depurar y extraen pepitas de cariño mientras inhalan diamantes entre la orquesta de milochas.

Cae el telón cada mañana sobre la selva. Saludan los escultores de minuscularidades.

(Minuscularidades. Página 47.Emilia Conejo. 2015)

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies