TRAVESSAR EL RIU

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.