(Barcelona, 1908-Romanyà de la Selva, 1983) és probablement la narradora catalana més influent del segle xx. La seva obra, marcada per l’evocació nostàlgica del món perdut de la infantesa i per la fractura causada per la Guerra Civil espanyola i un posterior llarg exili en terres franceses i suïsses, assenyala fites en la nostra literatura amb títols com La plaça del Dia­mant, Mirall trencat, Quanta, quanta guerra… o La mort i la primavera, i progressa d’una narrativa rea­lista influï­da per la novel·la psicològica europea a una d’empremta mítica i simbòlica en l’última etapa de la seva vida. També feu del conte un dels seus àmbits creatius preferents; assajà el teatre i la prosa poètica. La cadència del verb rodoredià deixa entreveure una inclinació cap a un lirisme intens que prendrà forma versificada, amb intermitències, entre 1946 i 1960. Fruit de l’exili, aquesta part essencial de la seva producció es va publicar aïlladament i puntual en revistes i no es va conèixer en tota la seva dimensió fins a la publicació d’Agonia de llum (2002), signada per Abraham Mohino Balet. Passats vint anys, exhaurida aquella edició, Godall Edicions torna a posar en circulació la poesia bella, secreta i indispensable de Mercè Rodoreda.

Llibre: Agonia de llum