Entrades

“Invisibilitats i violència”, un text de la Sònia Moll, el dia de lluita contra la LGTBIfòbia

 

 

«La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (…) construir discursos d’empoderament i continuar tota una vida al marge.»

Bárbara Ramajo (Idem TV)

Cada 17 de maig ens llevem amb les cronologies i els murs de les xarxes socials plens de manifestos, articles i notícies contra la LGTBIfòbia. M’hi apunto, també, i ho agraeixo. És un crit necessari, no solament perquè volem que la societat heterocisnormativa i patriarcal sàpiga que no abaixarem la guàrdia mentre continuïn les agressions lesbòfobes, homòfobes i transfòbiques, sinó perquè ens cal el crit per expulsar-nos del cos aquestes violències, per conjurar-les i per defensar-nos-en.

Tant si les patim en primera persona com si no, aquestes agressions (físiques, psicològiques, evidents o subtils) ens travessen d’una manera radical. Què hi ha més violent que negar a l’altre la possibilitat de ser? Què hi ha més violent que esborrar-li la presència, coartar-li les expressions de desig i de tendresa, inocular-li el virus de l’autoodi i la vergonya? Què hi ha més violent que no permetre que una persona sigui qui és i expandeixi tot el que pot arribar a ser?

A Catalunya tenim una Llei contra la LGTBIfòbia i tenim també una percepció social negativa, bastant generalitzada, de les actituds i accions LGTBIfòbiques. No queda bé ser lesbòfob, homòfob o transfòbic. No fa progre. I això és bo, perquè impedeix que l’odi campi lliurement i amb impunitat; però també amaga les violències més subtils i sovint afavoreix la negació de la LGTBIfòbia interioritzada. Tothom té un amic gai, una col·lega lesbiana o un company o companya de feina trans, i amb això sembla que ja n’hi ha prou per no plantejar-se ni tan sols la possibilitat de revisar, ni que sigui de tant en tant, les nostres actituds respecte de la diversitat afectiva i sexual. Potser descobriríem, si ens hi poséssim, que alguna part de nosaltres se sentiria més còmoda si aquesta diversitat no existís, i ens adonaríem que de vegades, sense adonar-nos-en, estem demanant a l’altre que no es faci visible, que no se li noti, que no ens en parli. Li estem demanant que no sigui.

Imagineu ara que comenteu a un conegut o coneguda (potser casualment, sense voler-li donar una rellevància especial, o potser amb gravetat i transcendència, perquè per a vosaltres és important, o perquè us costa, o simplement perquè us dóna la gana, perquè teniu tot el dret del món de viure-ho com pugueu i com vulgueu) que ets lesbiana, que tens una nòvia o una amant o una enamorada platònica. Imagineu que la resposta immediata és una cosa així com “a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “per mi, com si ets de Valls”, i que es canvia de conversa. La lectura més evident (més superficial, de fet) d’aquesta resposta és que l’interlocutor et vol manifestar que no és lesbòfob o lesbòfoba, que no té cap problema amb la teva opció sexual. El tema, però, és que quan compartim un aspecte tan important per a nosaltres com és la vivència afectiva i sentimental, el que volem és que a l’altra persona sí que li importi, i que li importi molt, i això vol dir que vulgui escoltar-te-la, acollir-te-la, fer-li espai al costat de la seva. Proveu de dir-li, a una amiga heterosexual que ve tota contenta a explicar-vos que ha trobat l’home de la seva vida, “ei, que a mi no m’importa amb qui te’n vas al llit”, o “ei, per mi, com si ets de Valls”, i canvieu de conversa. Es farà evident que li esteu comunicant que podria ser un problema per a vosaltres, és a dir, que ser heterosexual és susceptible de ser problematitzat, i que nosaltres som tan progres i tan postmos que us perdonem la vida i us deixem ser. Ara, que tampoc cal que us visibilitzeu tant, que tampoc no és tan important amb qui folles o de qui t’enamores.

Però és evident que sí que ho és, d’important, quan l’heterosexualitat és la norma i quan transgredir les imposicions de gènere es castiga socialment amb rebuig, agressions o burles. Per això cada 17 de maig, de la mateixa manera que denunciem la violència verbal, les agressions físiques, els insults i les amenaces contra les persones LGTBI, no volem oblidar que l’aïllament, la invisibilització obligada, els “per què et visibilitzes tant”, són també formes de violència molt perilloses, perquè neguen a les persones LGTBI la possibilitat de ser, les esborra del mapa social i les condemna a l’ostracisme. Visibilitzar l’afecte no heterocisnormatiu és, doncs, una acció política de defensa contra la violència subtil i disfressada de bonisme i tolerància que ens voldria esborrades i negades. Perquè, com ja vaig dir un dia, si no es veu no és, i si no és no hi sóc, i si no hi sóc, no sóc. I si es veu és, i si és hi sóc, i si hi sóc, sóc.

Article de la Sònia Moll publicat a La Directa el 17 de maig de 2017

“Beneïda sigui la SerpSònia Moll , Godall Edicions , 2018

 

 

 

Beneïda sigui la serp de Sònia Moll: sinestèsia literària que entreveu els colors de l’esperit.

Text de Llucia Palliser Santana, a la presentació que es va fer del llibre a Maó (26/01/19)

Bones tardes a tothom,

Som aquí per celebrar que Sònia Moll torna a presentar llibre a Menorca. Des de març del 2015, amb el poemari I Déu en algun lloc, això no passava, per tant, l’espera tindrà la recompensa aquí i des d’ara. Tanmateix voldria, en primer lloc, agrair a la Fundació Rubió i Tudurí la cessió d’aquest espai fora hores per poder encabir aquesta presentació. També a totes i tots els que heu assistit i, per suposat, a Sònia Moll per proposar-me aquesta mena de repte de la que no sé si en sóc benmereixent, però aquí som i toca rallar de Beneïda sigui la serp.

Pels que no coneixeu Sónia Moll Gamboa, diré que és filla de pare menorquí i mare xilena, una de les poetes catalanes més actives dels Països Catalans, així com filòloga i traductora. La seva trajectòria literària compta amb tres poemaris: Non si male nunc (2008), Creixen malgrat tot les tulipes (2013) i I Déu en algun lloc (2014); ha col·laborat en el llibre polifònic Nou de Set (2011) i ha escrit el llibre infantil Els dimarts de la Iaia Lola (2018) junt amb el dibuixant Joan Turu. Santandreuenca de pro, assídua a l’Ateneu Harmonia i autora del blog La vida té vida pròpia, diu que és el que escriu, però no (sempre) està com escriu. Lingüista motivada. Tieta motivada. Feminista i poeta a estones.

Tornant protagonisme a allò que mos ocupa, potser la presentació podria acabar i començar de la següent manera: es tracta d’un recull d’alguns dels articles que Sònia Moll ha escrit entre 2015 i 2018 a la revista digital La Directa i pleguem veles. Afortunadament, emperò, hi ha molt més a dir.

Passen petites coses: un ou trencat dins la bossa, un veí que et dóna el qui va cada cop que passa, les dones de la CUP insultades, les floretes impertinents d’un home al teu pas, la crueltat d’una escena del que avui s’anomena bullying, la trobada sobtada amb una desconeguda que fa la nit entretinguda sense demanar res a canvi, un llibre, una obra teatral, un titular a La Vanguàrdia, un home a un carreró obscur o els parts a casa, el sense d’una mare, d’una amant, el sempre del dubte i de l’esglai mai evaporable. En aquests articles, una petita cosa és la que genera la controvèrsia entre un mateix i allò extrínsec. Llavors estan les xarxes i els mitjans de comunicació, l’escenificació pautada i tantes vegades estrident de les reaccions davant les notícies, les suposades notícies, passades pel sedàs dels editors i dels shares, i els regalims que per dins vessen dins una: incongruència, ràbia, patiment, vergonya i por, molta por.

Aleshores hi ha un pare nonagenari que recita de memòria en llatí i que va aprendre a estimar una feina que no li agradava, que escrivia novel·les en l’estiu i que porta un poal a vessar de records d’aquí, d’allà i d’ultramar, amb les rutines ben establertes i la relativització del que ha passat, d’aquelles remembrances, viatges i viratges vitals que sacsejaren la família, que romanen emmarcats dins tu com el sement immarcescible de la dona que ets. I els germans amb les seves famílies, que muntaran altres famílies. Açò fa et demanis en prosa i en poesia quina peça del puzle ets i on encaixes. Per fortuna, serà la mirada innocent d’un infant la que t’ensenyi el fil d’amor que us entrellaça. L’àvia i la mare. La germana i l’amiga. Les dones.

Els conceptes, les sinèrgies, l’espai exterior que és immens i a voltes t’espanta, la flonja esma interior, com una coca de iogurt amb massa llevat, però que, amb la coberta apropiada, ressorgeix i es fortifica. És, en aquesta tessitura, quan treus el coratge per parlar-nos del cisgènere, dels micromasclismes, de la sororitat, de la transsexualitat, del violador de cossos o del violador d’ànimes, dels mitjans violadors, el que hauria de ser política, de la cura, del debat, de la resiliència, del feminisme teu, lèsbic i cristià. I bucleges, bucleges, rodes, t’estavelles i tornes a començar.

I què fa el lector entretant? Doncs pensa “quantes vegades no m’haurà passat pel cap això que explica na Sònia?” Perquè has posat les paraules necessàries per fer la necessària reflexió sobre el que exposes a cada article. La Sònia ho fa visibilitzable, si se’m permet el mot inventat, i el lector s’ho fa seu. És a dir, durant la lectura, es senten converses, es reconeixen versos, llibres o pel·lícules, es treuen conclusions i algun que altre somriure. Una mena de sinestèsia literària que reconeix o entreveu els colors de l’esperit. D’aquesta forma, junt amb l’ús d’un llenguatge entenedor i sense reserves, amb paraules clares i blanques, lleugeres, demostres la teva habilitat i capacitat per fer el text proper i entenedor, l’elaboració literària dels sentiments a l’abast de qualsevol amb un mínim d’inquietud i de ganes de deixar-se sorprendre.

Aquest recull d’articles, ben mirat, tot i que puguin semblar segregats des de la ment/ànima/cor a la mà que transcriu amb facilitat, provenen d’un engranatge molt més complex: el de la capacitat de qüestionar-se i qüestionar el món i la immensa barrejadissa enmig de la qual mos convertim en supervivents.

 

Llucia Palliser Santana

Abrirse el alma en canal

Fotografía de  Manuel González @manugogno

Escribir…
…Abrirme el aria en canal, enferma
de tanto hurgar en ella con los cariños
sin esterilizar.
Romper la crisálida del atabal
En que se incuba el silencio.”
Emilia Conejo. (Minuscularidades)

El encuentro se hizo en Enclave de Libros, gracias a la madeja volandera de Emilia Conejo, nuestra amiga común, que, aunque no estaba, estuvo.

Y lo contaré parafraseando sus versos:

Fue el sábado 23 de sptiembre. Dos poetas, Maria Garcia Zambrano y Sònia Moll Gamboa, que se han hurgado en el alma, inflamada de cariños sin esterilizar hablaron largamente. La una, de cómo los versos de la otra iluminaban los suyos propios, y se enredaban en hilos e imágenes comunes; la otra, de sus dudas, sombras y descubrimientos en la travesía dolorosa donde germinó su libro cuya traducción y edición bilingüe presentábamos.
María y Sònia fueron dos voces que latieron al unísono y nos dejaron sin respiración en muchos momentos, tan intenso fue su abrirse en canal.
Esta noche se tejieron hebras de luz, prendieron complicidades, iluminaron ríos subterráneos.
Y la editora lo vivó todo, emocionada y feliz.

Una vez más la noche había sido nuestra, de todas las mujeres, porque dos poetas poderosas se habían atrevido a romper con palabras de obsidiana los cofres de tantos silencios.

 

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies