Entrades

“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.

Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:

Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.

Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.

Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.

En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.

Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.

Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.

No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.

La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.

Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.

8 de maig de 2019   – Verger del Museu Marès – 18h

Barcelona Poesia 2019

 

Travessar el riu

El text que reproduïm més avall és el que va llegir-nos Gonzalo Hermo el dia de la presentació de la versió bilingüe del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta:

TRAVESSAR EL RIU

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Parlar, escoltar, enraonar, aprendre, gaudir “Celebració”

 

img_0008Parlar de la poesia del Gonzalo Hermo amb el propi Gonzalo, la Míriam Reyes, l’Adrià Targa i un grapat d’amics: poesia-riu, poesia en temps de muda, poesia que fuig dels tòpics, del cànons i sobre tot, de la nostàlgia; poesia que es juga l’existència a cada síl·laba, a cada pausa. Parlar del ritme dels poemes, de la música dels poemes, del procés de creació dels poemes. Parlar de l’eterna i sempre nova dialèctica entre el fons i la forma. Parlar dels paranys i els reptes de la traducció.

img_0014Escoltar les poesies del Gonzalo en gallec cristal·lí, amarat de molses. Escoltar-les en català. Comparar sons, paraules, cadències entre les dues llengües. Escoltar parlar el Gonzalo sobre la seva llengua, sobre els matisos i marques de classe d’aquesta llengua minoritzada.

Enraonar de llengües, de tradicions poètiques.

Aprendre tant sobre coses que no sabíem.

Gaudir de la companyia i el mestratge de bons poetes i bons amics.

captura-de-pantalla-2016-11-13-a-las-19-52-35

Tot això va ser la segona presentació a Barcelona del llibre “Celebració” i va passar a l’Espai Contrabandos, dijous dia 10 de novembre.

Gonzalo, torna aviat!

img_0001

El club dels poetes ignorats

minoria39

La literatura de l’Atlàntic i la del Mediterrani no són vasos comunicants. És un riu que flueix amb més força en una direcció que en l’altra. Com afirma el poeta català que viu a Compostel·la, Eduard Velasco, l’interès que hi a Galícia per Catalunya no es veu correspost de cap manera.

Un estudi del professor Pere Comelles demostra que el nombre de llibres catalans traduïts al gallec dobla el número de llibres que s’han traduït del gallec al català. I entre aquests destaquen s els llibres de literatura infantil i juvenil.

Què passa amb la poesia?

Carles Riba, Jordi Doménech, Ponç Pons han escrit poemes en gallec i Álvaro Cunqueiro en català. Tret d’això, les relacions entre la poesia gallega i la catalana també són asimètriques, i molt.Nombrosos poetes catalans han vist les seves obres traduïdes al gallec. I a l’inrevés?

Un parell d’antologies amb mostres de diversos poetes i cinc -només cinc- poetes amb un llibre traduït la català .

Tomàs Garcès va traduir i publicar el 1954 Deu poemes gallecs i vint anys més tard, Josep Maria Llompart va traduir l’antologia Quinze poetes Gallecs (Ed. Moll, 1976) , hi ha algunes traduccions de poetes al web de la UB de Barcelona.I  la xifra de llibres sencers de poetes gallecs al català és escassissima.

L’illa de les dones folles d’ Alfonso Pexegueiro (1984, Edicions del Mall trad. Josep Manuel Daurella; Llibre dels paisatges vius de Miguel Anxo Fernan-Vello trad. Ramon Dachs. (1995, Pagès Edicions ) ; Nimbes, deXosé Maria Díaz Castro, trad. Vicent Berenguer (1997, Ed. De la guerra. Valencia) ; Invocació d’un temps, de  Luis G. Tosar , trad. Pau Joan Hernández (2001. Viena)  i un llibre virtual el 2004 Balada Solitària de Fran Alonso  trad. Fina iglesias.

 

13913624_291054297929094_299769075786085501_o

El mes febrer sortia Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995) de Lois Pereiro, trad. Francesc Escandell als Llibres del Buc

I ara, Celebració de Gonzalo Hermo, trad. d’Adrià Targa i epíleg de Sebastià Perelló el número 7 de la nostra col·lecció “cadup”, que presentem aquesta tarda a la LLibreria Documenta.

Si considerem que s’havien publicat cinc llibres en tres dècades, l’any 2016 és un any excepcional  per avançar en la reciprocitat dels nexes literaris Atlàntic-Mediterrani i que els poetes gallecs comencin a ser coneguts en llengua catalana.

Cel·lebrem’ho!

I les poetes?

Això si que, lamentablement,  és una important assignatura pendent

Esdeveniments

No hi ha resultats

Ho sentim, no hi ha entrades que coincideixin amb els teus criteris de cerca

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies