Emilia Conejo. Minuscularidades©Fotografia de Núria Garriga

De la poesia de l’Emilia Conejo ens va enamorar la feracitat, la llibertat, la gosadia i la veritat. Així, tot junt i tot en el mateix pla, no una cosa abans que l’altra. Un tot  indestriable d’imatges i ritmes frondosos que vesteixen sentiments i conceptes. Per això vam decidir publicar el seu  Minuscularidades i encetar amb ell la  col·lecció “Alcaduz” de poesia en castellà.

Dimarts a la tarda, enmig d’una colla d’amics (gràcies per venir, col·legues de Difu i també gràcies, amics i amigues fidels de Godall Edicions) i després de les paraules de presentació, útils i exactes, del Josep Bernaus, l’Emilia, ens va desvetllar una petita mostra dels seus poemes.

I poc a poc, els versos van anar desfilant, acompanyats de les notes prodigioses de la guitarra de Rainer Seiferth. La Documenta es va omplir de sorra, de libèl·lules i de cargolins amb ales de canyella. Les agulles dels rellotges es van aturar,  entre les prestatgeries dels llibres hi van créixer  palmeres, vam veure que al sostre volava un avió que es pentinava les ales i vam cantar l’oració a la deessa  Ara, amb els peus descalços  i nius d’orenetes al cap.  De sobte, una ballarina amb crosses va travessar entre les files de cadires del públic i quan encara ens preguntàvem si havia sortit d’un poema del Brossa o d’un quadre de Magritte, vam assistir hipnotitzats a la dansa frenètica de la donzella amb la mort i vam plànyer el pobre nàufrag enamorat. I aleshores vam entendre que l’Emilia amb aquest univers bigarrat i contundent, ens havia revelat les pors i les vivències de la maduresa, les obsessions de la vida sense pausa, els retrats de molts éssers quotidians, i també el vertigen i la necessitat de l’escriptura.

Quan va baixar el teló, la vam aplaudir perquè en volíem més, embriacs de paraules.

I amb el vi del Centre Quim Soler vam brindar amb l’alegria i la certesa d’haver assistir a l’epifania d’una gran poeta.

Nota final:
Que en un temps no gaire llunyà jo fos autora de materials didàctics i l’Emilia editora (dura, ràpida i precisa com un làser i al mateix temps respectuosa, i càlida com una tassa de te) i que dimarts ens trobéssim en papers invertits: jo editora (primerenca, aprenent, nerviosa) i ella autora (nerviosa també, però contundent i amb aplom) donava a l’acte un toc especial.

Paradoxes que la vida feliçment ens ofereix.