Rostoll

M. Dolors Coll Magrí (veure fitxa d’autora)
Pròleg: Sebastià Valls
Col·lecció «Cadup» número 1

“Ja des del mateix títol, força suggestiu, l’autora ens indica per quins viaranys ens portaran els seus versos; la imatge del rostoll com a símbol de mort i de vida alhora, un rostoll que, cremat o llaurat, cendra o palla, renaixerà talment com una au fènix quan rebi l’oportuna llavor”. Sebastià Valls Orpella (fragment del Pròleg).

Crítiques:

Ressenya a Núvol
Ressenya a  “Caràcters” nª 68
Entrevista a Dolors Coll a la revista digital PromoArtYou

Vídeo-reportatge col·lecció “cadup” de poesia.


Godall Edicions, 2014
ISBN: 978-84-941623-1-2



13,00 IVA incl.

Presentem “Enlloc, mai”

12375247_1069444006428819_1566748738722996635_o

 

L’editor no surt, a L’ofici que més m’agrada de Papasseit: però mereixeria un parell de versos. De vegades, els versos serien aclaparants, desagraïts, desesperants. De vegades, pura joia.

Si l’escriptor transforma idees i realitats en textos, l’editor escull què vol compartir amb la seva comunitat. Si l’amor, per Casasses, és ritual, presentar un nou llibre és vida.

I més, si la celebració compta amb malfactors i sospitosos habituals. La que comença a ser la família. Lectors, amics i companys. Noves complicitats.

Ho direm per activa i per passiva, ho clamarem, si convé, pels carrers. El proper dimecres presentem la traducció al català d’Iban Zaldua, i sense tu no som res.
Hi participaran
Iban Zaldua
Màrius Serra
Carles Belda
Susanna Sebastià
Ainara Munt i Maria Colera
Matilde Martínez i Tina Vallès

Dimecres a les 19, a l’Espai Contrabandos de Barcelona

Epifanía

Emilia-recitant-227x227Lo que nos enamoró de la poesía de Emilia Conejo, desde el primer momento, fue su feracidad, su libertad, su audacia y su libertad. Así, todo junto, en un mismo plano. Un todo inseparable de imágenes y ritmos frondosos que visten sentimientos y conceptos. Por eso decidimos publicar su Minuscularidades e iniciar con él la colección “Alcaduz” de poesía en lengua española.

El pasado martes 29 por la tarde, rodeados de amigos (gracias por venir, colegas de Difu, y también gracias, amigas y amigos fieles de Godall Edicions), tras las palabras de presentación, útiles y exactas, de Josep Bernaus, Emilia nos desveló una pequeña muestra de sus poemas. Los verdoso fueron desfilando poco a poco, acompañados de las notas prodigiosas de la guitarra de Rainer Seiferth,  y la librería Documenta se llenó de arena, de libélulas y de caracolas con alas de canela. Se  detuvieron las agujas de los relojes, crecieron palmeras entre las estanterías, un avión que se peinaba las alas cruzó volando el techo y nosotros cantamos la oración a la diosa Ahora, con los pies descalzos y nidos de golondrinas en la cabeza. De pronto, una bailarina con muletas atravesó entre las filas de sillas del público y cuando todavía nos preguntábamos si había salido de un poema de Brossa o de un cuadro de Magritte, asistimos, hipnotizados, a la frenética danza de la doncella y la muerte y nos compadecimos del pobre náufrago enamorado.  Entonces entendimos que Emilia, con este universo abigarrado, nos había revelado los miedos y las vivencias de la madurez, las obsesiones de la vida sin pausa y el vértigo y la necesidad de la escritura.

Cuando cayó el telón, la aplaudimos porque queríamos más, embriagados de palabras.

Y  con el vino de Centre Quim Soler brindamos con la alegría y la certeza de haber asistido a la epifanía de una gran poeta.

Nota final:

 Que en un tiempo no muy lejano yo fuera autora de materiales didácticos y Emilia mi editora (dura, rápida y precisa como un láser, y al mismo tiempo respetuosa y cálida como una taza de té) y que aquel día en la Documenta tuviéramos los papeles cambiados: yo editora (novata, aprendiz, nerviosa) y ella autora (nerviosa también, pero contundente y con aplomo) daba al acto un toque especial.

 Paradojas que la vida felizmente nos ofrece.

 

Presentació “Minuscularidades”

Emilia Conejo. Minuscularidades©Fotografia de Núria Garriga

De la poesia de l’Emilia Conejo ens va enamorar la feracitat, la llibertat, la gosadia i la veritat. Així, tot junt i tot en el mateix pla, no una cosa abans que l’altra. Un tot  indestriable d’imatges i ritmes frondosos que vesteixen sentiments i conceptes. Per això vam decidir publicar el seu  Minuscularidades i encetar amb ell la  col·lecció “Alcaduz” de poesia en castellà.

Dimarts a la tarda, enmig d’una colla d’amics (gràcies per venir, col·legues de Difu i també gràcies, amics i amigues fidels de Godall Edicions) i després de les paraules de presentació, útils i exactes, del Josep Bernaus, l’Emilia, ens va desvetllar una petita mostra dels seus poemes.

I poc a poc, els versos van anar desfilant, acompanyats de les notes prodigioses de la guitarra de Rainer Seiferth. La Documenta es va omplir de sorra, de libèl·lules i de cargolins amb ales de canyella. Les agulles dels rellotges es van aturar,  entre les prestatgeries dels llibres hi van créixer  palmeres, vam veure que al sostre volava un avió que es pentinava les ales i vam cantar l’oració a la deessa  Ara, amb els peus descalços  i nius d’orenetes al cap.  De sobte, una ballarina amb crosses va travessar entre les files de cadires del públic i quan encara ens preguntàvem si havia sortit d’un poema del Brossa o d’un quadre de Magritte, vam assistir hipnotitzats a la dansa frenètica de la donzella amb la mort i vam plànyer el pobre nàufrag enamorat. I aleshores vam entendre que l’Emilia amb aquest univers bigarrat i contundent, ens havia revelat les pors i les vivències de la maduresa, les obsessions de la vida sense pausa, els retrats de molts éssers quotidians, i també el vertigen i la necessitat de l’escriptura.

Quan va baixar el teló, la vam aplaudir perquè en volíem més, embriacs de paraules.

I amb el vi del Centre Quim Soler vam brindar amb l’alegria i la certesa d’haver assistir a l’epifania d’una gran poeta.

Nota final:
Que en un temps no gaire llunyà jo fos autora de materials didàctics i l’Emilia editora (dura, ràpida i precisa com un làser i al mateix temps respectuosa, i càlida com una tassa de te) i que dimarts ens trobéssim en papers invertits: jo editora (primerenca, aprenent, nerviosa) i ella autora (nerviosa també, però contundent i amb aplom) donava a l’acte un toc especial.

Paradoxes que la vida feliçment ens ofereix.

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies