“Sempre he estat ocell”, homenatge a Mary Oliver en el festival de Barcelona Poesia.

Text de Laura López Granell per presentar e recital “Sempre he estat ocell” d’homenatge a Mary Oliver en el marc del festival de Poesia Barcelona:

Benvinguts a l’homenatge en format recital a la poeta nord-americana Mary Oliver. Gràcies a Barcelona Poesia, Àngels Gregori i Mireia Calafell, per programar aquest acte que és un regal; des de la il·lusió lectora ho dic, i des d’un entusiasme que, si no coneixíeu Mary Oliver, tot seguit comprendreu i que, si ja l’havíeu llegida abans, doncs no em cal justificar, perquè segur que és entusiasme compartit. Oliver és amor, em deia ahir una lectora entusiasta per whatsapp; Oliver és meravellosa, una altra, per twitter. I és ben bé així.

Mary Oliver va morir el passat gener, amb una vintena de llibres de poesia publicats i celebrats en la seva llengua, quan tot just feia uns mesos que l’havíem vint néixer en català, com ara us explicava l’editora de Godall Edicions, traduïda per la poeta Corina Oproae.

Nascuda l’any 35 a Ohio, els darrers anys de la seva vida Mary Oliver els va viure a Florida, en plena natura, sola d’ençà de la mort de la seva dona, amb qui va viure 40 anys. Bé, sola no gens; amb els seus gossos, els ocells del bosc i el roure negre. I era una poeta molt estimada i llegida als Estats Units, de les més populars en els darreres dècades. Oliver va escriure poesia, narrativa i crítica i va rebre els premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi Pulitzer l’any 83 o el National Book Award l’any 92. Fins fa uns mesos, la poeta sortia cada dia al bosc amb un llibre de Whitman, un referent per a ella, i un llapis. “Vaig aprendre de Whitman que un poema és un temple, o un camp verd, un lloc on entrar i sentir”.

En un dels poemes del llibre Ocell Roig, Mary Oliver escriu les instruccions per viure una vida. Diu així: Instruccions per viure una vida: para atenció, meravella’t, digues-ho. I és així com Mary Oliver va viure i va escriure. Parant atenció, observant la natura, meravellant-se’n i, després, dient-ho, escrivint, en els versos. Ella mateixa deia: “Hi ha poetes que parlen de la devastació que ve, jo soc de les que pensen que atraiem més les mosques amb mel que amb vinagre. I llavors busco pel costat de: Heu notat aquesta cosa meravellosa? Us en recordeu, d’això?”. Doncs bé, la poesia de Mary Oliver va de mirar, i va de “mirar, fins que el mirar es torna sentir”. Però, també, la seva poesia va de com des d’aquest sentir i dir podem canviar-nos i podem canviar el món.

Mary Oliver és llum. Mary Oliver porta llum. Llum d’alegria per a totes les coses que belluguen. La seva poesia va d’estimar i d’agrair, i de fer-ne una manera de viure. D’estimar com els animals estimen, amb confiança i amb pensaments plumífers, ensumant i escoltant, però també amb audàcia. Com la pantera: “fulles, menjar, recer, / i una consciència / que mai parpelleja”.

Oliver no ens convida en els seus poemes sobre la natura a la contemplació; més aviat ens vol moure a l’acció. Commou i mou. Celebra i ens interpel.la. Sense negligir la cruesa de la natura mateixa, ni el dolor que la vida implica, ni la tristesa que estima ni la pèrdua que collporta, ens mou a la revolució del gràcies a la vida, de l’has de fer una altra vida de Rilke, del no vull viure una vida petita. “Obre els ulls, / obre les mans”, ens diu. I “no vaig venir a aquest món / per ser consolada. / Vaig venir, com l’ocell roig, per cantar”.

No és estrany que a l’entorn d’una obra com la seva ens haguem trobat avui una colla de poetes entusiastes amb ganes de meravellar-nos-en i de dir-ho, escampar-ho al verger del Marès, i que el contagi s’estengui i la sensualitat del cos del poema d’Oliver (”i sona com un riu que salta i cau”) es perpetuï. Avui ho intentarem, lloar i agrair la vida, estimar-ne la tristesa i la cruesa, més enllà de l’ambició, i contra l’imperi, la guerra i la mort dels rius. Intentarem l’amor, l’únic que, com escriu Oliver al seu llibre Felicity, no es pot robar. I ho direm amb veu alta, com Oliver deia que havia de ser la poesia, dita. Dir en veu alta és compromís. Reivindicar la natura és polític. Estimar, com la gossa que estimava les flors, totes les coses sense tria és revolucionari. Responsables, alegres i agraïts, intentarem fer-ho tan bé com les guineus. Per Mary Oliver i amb tots els que ens acompanyeu.

La poesia és com un riu, deia Mary Oliver, hi baixen moltes veus. Avui en serem deu. Cada un de nosaltres llegirem uns textos de Mary Oliver i mirarem de fer-los dialogar amb un poema propi i anar, així, engruixint el cabal. Perquè les coses passen però, com ella deia, el desig de fer un poema i la necessitat del món de rebre’l, això no passa mai o, si ho voleu, sempre torna. Perquè al cos li cal una cançó.

Els poemes que sentireu avui són majoritàriament de Ocell roig, traduccions al català de Corina Oproae. Quan no sigui així, els mateixos poetes us ho explicaran. Som-hi! Direm Mary Oliver avui, i per aquest ordre, els poetes següents: Neus Aguado, Glòria Coll Domingo, M Dolors Coll Magrí, Christelle Enguix, Gonzalo Hermo, Laia López Manrique, Laura López Granell, Jordi Mas, Mònica Miró i Jaume Subirana.

8 de maig de 2019   – Verger del Museu Marès – 18h

Barcelona Poesia 2019

 

3a Trobada de poesia i terrissa a La Galera.

Les fotografies són de @RoserArques

Cartell de Qüestions.cst

El mes de juny i per tercer any consecutiu s’han celebrat les noces de la terrissa i la poesia. La Trobada de poesia i terrissa d’aquest any ha comptat amb la participació de la Laura Borràs directora de les Lletres Catalanes, que, per obrir l’acte, ha llegit  aquesta cita de la poeta grega Kiki Dimoulà:

“Una pregunta angoixant que sovint es planteja és si a l’època en què vivim la poesia serveix de res. Crec que serveix de la mateixa manera que ho fa una espelma que encenem en entrar en una ermita deserta i abandonada, d’on han fugit tots els sants. La poesia és útil als que l’estimen, perquè a dins troben bocinets de fotografies estripades de la seva ànima”…. “En definitiva, li fa servei a la llengua. La rescata dels grans contenidors de la pressa i la transvasa amb respecte al petiti flascó de la benedicció: una glopada és tot el que li cal beure a l’existència. En una paraula, la poesia ajuda igual que una gota de calmant en un oceà de tristesa. No és poca cosa.”

Un cop més, a l’obrador de Joan Cortiella, a La Galera, els cadups han transvasat les paraules benignes i lluminoses del poetes per calmar la nostra set de bellesa, i els versos han rodat  entre el soroll del torn i el del fang que s’afaiçonava a les mans expertes del mestre terrisser.

A la 3a Trobada hi va haver lloc també per a la sopresa i aquesta va ser l’estrena del vi blanc presentat per Jaume Serra, del celler Ficaria vins  (La Figuera, Priorat). Un vi madurat a les gerres fetes pel mateix Joan Cortiella i que en el seu nou Irur (que en íber vol dir “tres) reblava el clau de la triple aliança de forces que es convoquen a La Galera en aquest recital únic, especial i diferent: terrissa, poesia i vi.

Mireu el vídeo que ens va fer l’Eva Mascarell:

I, fins l’any que ve!

Quines sorpreses ens durà la 4a Trobada?

Cadups i versos. 1a trobada de poesia i terrissa

© Fotografies de Roser Arques

Entrar a la Galera demana creuar-ne el barranc del mateix nom mentre, davant, s’aguaita una torre. Data del XIV, quan el bisbe de Tortosa, en plena disputa amb l’ordre hospitaler, manà construir-la per defensar els límits d’ambdós termes, vila i bisbat. El barranc, frontera natural, ve creuat per un pont –vell camí reial cap a València, antiga Via Augusta– que el 1938, quan va ser bombardejat, hauria complit sis-cents anys. El barranc, natura; la torre, cultura: símbols, els dos, d’esta vila de la comarca del Montsià.

Un element fa apujar la vista, l’altre tempta cap avall: fermant-se al sòl d’entremig, els “sapos” o galerencs s’han dedicat, de sempre, a treballar la terra. Cultivant-la, o fent-ne terrisa: el municipi de fronteres ha fet de la producció i qualitat de la seua ametla, oli i ceràmica senyes d’identitat a tota la comarca. És per això que, des de fa més de dos dècades, la terrissa pren el poble, un cap de setmana l’any, en una molt celebrada Fira.

Sempre al Montsià, la població veïna de Godall dóna nom a la casa editorial que ha dedicat precisament a una terrissa tradicional de la Galera –el cadup– una de les seues col·leccions.  I és resseguint este corriol que ha nascut la I trobada de poesia i terrissa.

Organitzat pel terrisser Joan Cortiella i Godall Edicions amb la col·laboració de La Rabera Eclèctica i el Centre Quim Soler, la trobada va tindre lloc el passat 9 de maig. L’obrador va unir fang i veu, forma i imatge, fabricació i evocació. En definitiva: cadups i versos.

Reportatge vídeo de la Irina Gimeno Coso:

Reportatge fotogràfic de Roser Arques:

 

Joan Cortiella

gent IIICentre Quim Soler II


gent

recitat Celia Nolla

Centre Quim Soler

recitat Rafael Haro

Joan Cortiella

peces

gent IV

llibres

Abrirse el alma en canal

Fotografía de  Manuel González @manugogno

Escribir…
…Abrirme el aria en canal, enferma
de tanto hurgar en ella con los cariños
sin esterilizar.
Romper la crisálida del atabal
En que se incuba el silencio.”
Emilia Conejo. (Minuscularidades)

El encuentro se hizo en Enclave de Libros, gracias a la madeja volandera de Emilia Conejo, nuestra amiga común, que, aunque no estaba, estuvo.

Y lo contaré parafraseando sus versos:

Fue el sábado 23 de sptiembre. Dos poetas, Maria Garcia Zambrano y Sònia Moll Gamboa, que se han hurgado en el alma, inflamada de cariños sin esterilizar hablaron largamente. La una, de cómo los versos de la otra iluminaban los suyos propios, y se enredaban en hilos e imágenes comunes; la otra, de sus dudas, sombras y descubrimientos en la travesía dolorosa donde germinó su libro cuya traducción y edición bilingüe presentábamos.
María y Sònia fueron dos voces que latieron al unísono y nos dejaron sin respiración en muchos momentos, tan intenso fue su abrirse en canal.
Esta noche se tejieron hebras de luz, prendieron complicidades, iluminaron ríos subterráneos.
Y la editora lo vivó todo, emocionada y feliz.

Una vez más la noche había sido nuestra, de todas las mujeres, porque dos poetas poderosas se habían atrevido a romper con palabras de obsidiana los cofres de tantos silencios.

 

Travessar el riu

El text que reproduïm més avall és el que va llegir-nos Gonzalo Hermo el dia de la presentació de la versió bilingüe del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta:

TRAVESSAR EL RIU

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies