El llibreter opina

En Jordi Costa, llibreter de l’agosarada, lluminosa i genial llibreria Strogoff de La Garriga, va escriure el  text que reproduïm tot seguit al seu (cuidadissim) aparador per al dia que hi vam presentar Passamaneria, de la Pruden Panadès.  Gràcies, Jordi.

No conec ni poc ni molt el món del fil i de l’agulla. No cuso, no faig mitja i amb prou feina em sonava la paraula “passamaneria”. Però sempre he respectat i he admirat (veient ma mare) la pau i la solitud d’un treball que demana un cert tancar-se en un mateix – i una llum que t’encercli i t’aïlli de la foscor del voltant- però també la companyia; el fet de deixar passar el temps i amb ell milers de fils de pensaments i de vides que van passant mentre enfiles la feina.

I potser el llibre va d’això. D’un món profundament femení, lligat per tradició, costum i imposició al fil i l’agulla. Una feina a voltes privada i callada (reclosa) però a voltes també feta en companyia d’altres dones que també cusen, fan boixets o passamaneria i que, sense mirar-se (concentrades en la seva feina) escolten o parlen del seu món callat. D’un món que també desapareix perquè ja no es cus com abans ni es fan pedaços i ja fa temps que hi ha altres maneres de passar el temps… per això també el llibre te aquest toc de certa melangia de les coses que ja no seran.

He llegit aquest magnífic llibre sense ordre ni concert. Obrint-lo per on em semblava, triant el capítol-poema, o són petits contes? a l’atzar i com passa sempre amb aquests tipus de llibres, de vegades he triat bé i m’emociono i el torno a rellegir en veu alta i és que m’ha colpejat, o senzillament m’ha sorprès i m’ha divertit. N’hi ha de tendres, tenebrosos, eròtics, tristos i alegres. De vegades trobo l’escrit enginyós i de vegades (poques) no hi he entrat… però sempre tens la sensació que estàs llegint un text molt ben escrit i treballat, que ha sigut buscat i pensat i tractat amb la mateixa cura que qualsevol dona, que estima el que fa, hi posa en un treball de filigrana de passamaneria.

Per això recomano (si és que se’m permet) llegir aquest llibre en moments de calma. Fer petits glops i rellegir-los després en veu alta, si pot ser.

Jordi Costa, llibreter

I gràcies Glòria Font (artistras) i Stefano Puddu per la presnetació tan guapa que vau fer a la Strogoff d’aquest  llibre tan preciós . Va ser una vetllada molt màgica.

 

3a Trobada de poesia i terrissa a La Galera.

Les fotografies són de @RoserArques

Cartell de Qüestions.cst

El mes de juny i per tercer any consecutiu s’han celebrat les noces de la terrissa i la poesia. La Trobada de poesia i terrissa d’aquest any ha comptat amb la participació de la Laura Borràs directora de les Lletres Catalanes, que, per obrir l’acte, ha llegit  aquesta cita de la poeta grega Kiki Dimoulà:

“Una pregunta angoixant que sovint es planteja és si a l’època en què vivim la poesia serveix de res. Crec que serveix de la mateixa manera que ho fa una espelma que encenem en entrar en una ermita deserta i abandonada, d’on han fugit tots els sants. La poesia és útil als que l’estimen, perquè a dins troben bocinets de fotografies estripades de la seva ànima”…. “En definitiva, li fa servei a la llengua. La rescata dels grans contenidors de la pressa i la transvasa amb respecte al petiti flascó de la benedicció: una glopada és tot el que li cal beure a l’existència. En una paraula, la poesia ajuda igual que una gota de calmant en un oceà de tristesa. No és poca cosa.”

Un cop més, a l’obrador de Joan Cortiella, a La Galera, els cadups han transvasat les paraules benignes i lluminoses del poetes per calmar la nostra set de bellesa, i els versos han rodat  entre el soroll del torn i el del fang que s’afaiçonava a les mans expertes del mestre terrisser.

A la 3a Trobada hi va haver lloc també per a la sopresa i aquesta va ser l’estrena del vi blanc presentat per Jaume Serra, del celler Ficaria vins  (La Figuera, Priorat). Un vi madurat a les gerres fetes pel mateix Joan Cortiella i que en el seu nou Irur (que en íber vol dir “tres) reblava el clau de la triple aliança de forces que es convoquen a La Galera en aquest recital únic, especial i diferent: terrissa, poesia i vi.

Mireu el vídeo que ens va fer l’Eva Mascarell:

I, fins l’any que ve!

Quines sorpreses ens durà la 4a Trobada?

A Godall Edicions ens agrada definir-nos com una editorial de slow book, fem els llibres a poc a poc perquè creiem en les virtuts de la feina artesanal tant pel que fa a la qualitat del contingut dels nostres llibres com al seu embolcall.
Som també una editorial de proximitat, de quilòmetre zero; anem a buscar els lectors allà on es troben, i fem presentacions arreu del territori.

A Godall Edicions realitzem una tasca acurada en la selecció dels continguts dels llibres que publiquem. Anem a poc a poc, cuidant cada detall, per poder oferir lectures de qualitat. Llibres que us condueixin per territoris que ens agrada descobrir i compartir.

A Godall Edicions tenim el projecte de publicar els llibres que ens agradaria llegir i que no trobem al mercat.
El nom de Godall és el d’una població del Montsià a la qual estem emocionalment lligats. El nostre emblema és una olivera, arbre mil·lenari que creix amb paciència i tossuderia a les terres que envolten la població i del qual, després d’una acurada elaboració, s’obté un oli de molta qualitat.
Així, a Godall Edicions anem a poc a poc perquè creiem en les virtuts de la feina artesanal.

Godall Edicions consta dels següents segells:

  • Godall, Narrativa i assaig (ἐλαία)
  • Cadup, Poesia en català
  • Alcaduz, Poesia en castellà

Cadups i versos. 1a trobada de poesia i terrissa

© Fotografies de Roser Arques

Entrar a la Galera demana creuar-ne el barranc del mateix nom mentre, davant, s’aguaita una torre. Data del XIV, quan el bisbe de Tortosa, en plena disputa amb l’ordre hospitaler, manà construir-la per defensar els límits d’ambdós termes, vila i bisbat. El barranc, frontera natural, ve creuat per un pont –vell camí reial cap a València, antiga Via Augusta– que el 1938, quan va ser bombardejat, hauria complit sis-cents anys. El barranc, natura; la torre, cultura: símbols, els dos, d’esta vila de la comarca del Montsià.

Un element fa apujar la vista, l’altre tempta cap avall: fermant-se al sòl d’entremig, els “sapos” o galerencs s’han dedicat, de sempre, a treballar la terra. Cultivant-la, o fent-ne terrisa: el municipi de fronteres ha fet de la producció i qualitat de la seua ametla, oli i ceràmica senyes d’identitat a tota la comarca. És per això que, des de fa més de dos dècades, la terrissa pren el poble, un cap de setmana l’any, en una molt celebrada Fira.

Sempre al Montsià, la població veïna de Godall dóna nom a la casa editorial que ha dedicat precisament a una terrissa tradicional de la Galera –el cadup– una de les seues col·leccions.  I és resseguint este corriol que ha nascut la I trobada de poesia i terrissa.

Organitzat pel terrisser Joan Cortiella i Godall Edicions amb la col·laboració de La Rabera Eclèctica i el Centre Quim Soler, la trobada va tindre lloc el passat 9 de maig. L’obrador va unir fang i veu, forma i imatge, fabricació i evocació. En definitiva: cadups i versos.

Reportatge vídeo de la Irina Gimeno Coso:

Reportatge fotogràfic de Roser Arques:

 

Joan Cortiella

gent IIICentre Quim Soler II


gent

recitat Celia Nolla

Centre Quim Soler

recitat Rafael Haro

Joan Cortiella

peces

gent IV

llibres

Travessar el riu

El text que reproduïm més avall és el que va llegir-nos Gonzalo Hermo el dia de la presentació de la versió bilingüe del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta:

TRAVESSAR EL RIU

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Aquest lloc web utilitza cookies per a una millor experiència de navegació. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clickeu per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies