Posts from the ‘Blog’ category

org_etxepare_22009_11-2

Estranya perla preciosa entre el mar de llengües romàniques, de sòlida tradició en la literatura oral (conte, poesia, vers musical improvisat). Parlat, avui, per vora un milió i mig de persones en un àmbit lingüístic dividit entre els Estats espanyol i francès, en els dos casos minoritzat: el basc o èuscar no registra textos escrits abans del segle XVI.

Beñat Etxepare, religiós presoner durant la guerra en què Castella conquerí Navarra, publica “Linguae Vasconum Primitiae” (Primícies de la llengua dels bascons) el 1545. Dos segles més tard, s’edita la primera gramàtica de la llengua basca. Amb l’arribada del segle XIX, se n’organitzen els primers Jocs Florals; i també apareix la primera novel·la –en ple apogeu del Naturalisme i el Realisme, amb el Romanticisme que decau arreu.

El 1918 naix l’Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, i 50 anys més tard, en la recuperació després de la segona guerra mundial i la guerra civil espanyola, encunya el primer estàndard. Dividit en sis dialectes, l’anomenaran èuscar “batua”.

A cinc segles vista d’aquella “Primícia”, la literatura escrita en èuscar està més viva que mai. Continua, també, el camí d’internacionalització pel què ja clamava Etxepare (“èuscar, ix, obre’t a l’exterior”, deia en un vers), iniciat sobretot a partir del Premio de Narrativa a “Obabakoak” de Bernardo Atxaga el 1989.

I a Godall Edicions ens il·lusiona anunciar la nostra petita contribució al pont entre la llengua catalana i èuscar.

Text: Oriol Fuster Cabrera

2aedicióGodall Edicions estem de festa major.

Publicàvem ara fa set mesos “Perennia” de Mònica Miró Vinaixa, el que fou el tercer llibre de l’editorial. Resum per a navegants: l’obra recull una cinquantena de poemes epigràfics –dels més de cinc mil que es calcula que hi ha arreu del vell Imperi– publicats en versió bilingüe llatí i català. Sis-cents exemplars d’un compendi d’inscripcions funeràries editat i traduït per la pròpia antòloga, ara esgotat.

Donem la benvinguda, avui, a la segona edició; i ho fem afegint en la nova versió l’obsequi d’uns pocs inèdits. La notícia és, es clar, motiu de celebració: per a l’autora del nostre petit Harry Potter, per a l’editora de Godall, per a l’equip de somiatruites que girovaga entorn el projecte. I no només: quan editar poesia en català és una activitat delicada, fràgil, pràcticament de risc, una segona edició és una petita fita general.

Podem esgrimir moltes raons que explicarien el camí fins la segona edició –la implicació i capacitat divulgativa de Mònica, el treball de formigueta fet en presentacions, fòrums, conferències, fires i demés. Tanmateix, i més enllà, els versos del llibre –sobre la vida, sobre la mort, la fortalesa i fragilitat humanes– llancen veritats.

I en temps d’incerteses, endevinar que aquestes també hi eren fa dos mil anys és una abraçada.

Per molts versos més.

Text: Oriol Fuster Cabrera

“Ara només puc plorar

llàgrimes de melangia.

Que un mal vent s’ha emportat

el clavell que més volia”.

L’esglèsia toca a mort. Les campanes diuen adéu a un albat, o mortijol: un infant. El toc és alegre: l’infant ha mort innocent i serà angelet, diuen. Protegirà la família i amics.

Taüt blanc, carruatge blanc, cavalls blancs. L’infant estès, envoltat d’espelmes. Menjar, vi i les millors gales. Sonen bandúrries, castanyoles i guitarrons, i comença el ball.

El ball del vetlatori. Cantar-li a la mort i ballar-la. Del País Valencià a les Illes Balears i Pitiüses, passant per l’Ebre: ritu de comiat i sepel·li, d’origen preromà. Grec? Àrab?

Viu fins els anys 20 i 30 del segle XX. Al final, però, haurà de celebrar-se mig d’amagat: xoca amb la moral de les classes dominants. I el nacional-catolicisme l’amagarà del tot.

1012440_530394510475944_555316786328971687_n-227x227

I és entorn les representacions populars de la mort que gira la segona Fira de llibres de Ciutat Vella, que es celebrarà el pròxim diumenge 1 de novembre a Barcelona.

L’esdeveniment, iniciativa d’una desena de llibreries independents del districte, comptarà amb la participació de Godall Edicions. T’hi invitem.

 

 

Leave a comment

A “El franquisme que no marxa” (Saldonar, 2015), Lluc Salellas repassa com les famílies que sostenien la dictadura són avui, encara, primera línia política i empresarial. A “El cura y los mandarines” (Akal, 2014), Gregorio Morán en detalla les intrigues i herències en el món cultural. El nostre món d’avui és fill d’una pervivència d’elits i d’unes inacabables renúncies de la Transició, però l’avui és també hereu dels relats alternatius.

Relats de les persones i grups que espentejaren per canviar estes realitats, de la memòria que s’ha anat esborrant i, lentament, es va recuperant. Memòria que es traduïx en recuperar Història i històries robades, i també en pensar i engegar noves formes de relacionar-nos –que sovint no són noves, sinó recuperadores de normalitats esborrades. L’Espai Contrabandos és una micropràctica d’això, humil voluntat de memòria i aprenentatge en moviment.

Una llibreria i espai editorial col·lectiu que pensa el procés del llibre com indestriable d’un temps històric i una ètica, i que obre un nou espai al cor del vell barri xino de Barcelona. Presents entre les lleixes de la llibreria i en el projecte, Godall Edicions t’invitem a la inauguració de Contrabandos el dijous 22 d’octubre.

A les 19h del dijous, al carrer Junta de Comerç, 20 de Barcelona. Seguim.

440_0_4085582_127932

Leave a comment

Emilia-recitant-227x227Lo que nos enamoró de la poesía de Emilia Conejo, desde el primer momento, fue su feracidad, su libertad, su audacia y su libertad. Así, todo junto, en un mismo plano. Un todo inseparable de imágenes y ritmos frondosos que visten sentimientos y conceptos. Por eso decidimos publicar su Minuscularidades e iniciar con él la colección “Alcaduz” de poesía en lengua castellana.

El pasado martes 29 por la tarde, rodeados de amigos (gracias por venir, colegas de Difu, y también gracias, amigas y amigos fieles de Godall Edicions), tras las palabras de presentación, útiles y exactas, de Josep Bernaus, Emilia nos desveló una pequeña muestra de sus poemas. Los verdoso fueron desfilando poco a poco, acompañados de las notas prodigiosas de la guitarra de Rainer Seiferth,  y la librería Documenta se llenó de arena, de libélulas y de caracolas con alas de canela. Se  detuvieron las agujas de los relojes, crecieron palmeras entre las estanterías, un avión que se peinaba las alas cruzó volando el techo y nosotros cantamos la oración a la diosa Ahora, con los pies descalzos y nidos de golondrinas en la cabeza. De pronto, una bailarina con muletas atravesó entre las filas de sillas del público y cuando todavía nos preguntábamos si había salido de un poema de Brossa o de un cuadro de Magritte, asistimos, hipnotizados, a la frenética danza de la doncella y la muerte y nos compadecimos del pobre náufrago enamorado.  Entonces entendimos que Emilia, con este universo abigarrado, nos había revelado los miedos y las vivencias de la madurez, las obsesiones de la vida sin pausa y el vértigo y la necesidad de la escritura.

Cuando cayó el telón, la aplaudimos porque queríamos más, embriagados de palabras.

Y  con el vino de Centre Quim Soler brindamos con la alegría y la certeza de haber asistido a la epifanía de una gran poeta.

Nota final:

 Que en un tiempo no muy lejano yo fuera autora de materiales didácticos y Emilia mi editora (dura, rápida y precisa como un láser, y al mismo tiempo respetuosa y cálida como una taza de té) y que aquel día en la Documenta tuviéramos los papeles cambiados: yo editora (novata, aprendiz, nerviosa) y ella autora (nerviosa también, pero contundente y con aplomo) daba al acto un toque especial.

 Paradojas que la vida felizmente nos ofrece.

 

Leave a comment

1891-rousseau-surprise

FIN

Cae el telón cada mañana sobre la jungla.

Se esconden los leones en el desván y dejan paso a las caracolas con alas de canela.

Entre bambalinas el aroma a abrazo recién hecho, nariz con nariz y sol de leche.

La mano tibia del apuntador modela un corazón de manzana.

Recorre las sábanas un tren de mercancías con un único boleto para el mordisco de un piano de cola.

Exhaustos de vida, los personajes secundarios emprenden la escalada de ostinati sin depurar y extraen pepitas de cariño mientras inhalan diamantes entre la orquesta de milochas.

Cae el telón cada mañana sobre la selva. Saludan los escultores de minuscularidades.

(Minuscularidades. Página 47.Emilia Conejo. 2015)

Leave a comment

Ja tenim aquí les samarretes de Godall amb el nostre lema: Més llibres, més lliures! Tenim totes les talles, per home, dona i nens.

samarretes

©Fotografia de Núria Garriga

Dissenyades per Qüestions.cat

Si en voleu comprar una ho podeu fer a l’Espai Contrabandos
Junta de Comerç nº20 | 08001 Barcelona
De dilluns a divendres de 10 a 20h; dissabte de 10 a 15h
info@espaicontrabandos.com
Tel.: 93 269 13 75

També en podreu comprar allà on fem presentacions de llibres.

samarretes2

©Fotografia de Núria Garriga

Emilia Conejo. Minuscularidades©Fotografia de Núria Garriga

De la poesia de l’Emilia Conejo ens va enamorar la feracitat, la llibertat, la gosadia i la veritat. Així, tot junt i tot en el mateix pla, no una cosa abans que l’altra. Un tot  indestriable d’imatges i ritmes frondosos que vesteixen sentiments i conceptes. Per això vam decidir publicar el seu  Minuscularidades i encetar amb ell la  col·lecció “Alcaduz” de poesia en castellà.

Dimarts a la tarda, enmig d’una colla d’amics (gràcies per venir, col·legues de Difu i també gràcies, amics i amigues fidels de Godall Edicions) i després de les paraules de presentació, útils i exactes, del Josep Bernaus, l’Emilia, ens va desvetllar una petita mostra dels seus poemes.

I poc a poc, els versos van anar desfilant, acompanyats de les notes prodigioses de la guitarra de Rainer Seiferth. La Documenta es va omplir de sorra, de libèl·lules i de cargolins amb ales de canyella. Les agulles dels rellotges es van aturar,  entre les prestatgeries dels llibres hi van créixer  palmeres, vam veure que al sostre volava un avió que es pentinava les ales i vam cantar l’oració a la deessa  Ara, amb els peus descalços  i nius d’orenetes al cap.  De sobte, una ballarina amb crosses va travessar entre les files de cadires del públic i quan encara ens preguntàvem si havia sortit d’un poema del Brossa o d’un quadre de Magritte, vam assistir hipnotitzats a la dansa frenètica de la donzella amb la mort i vam plànyer el pobre nàufrag enamorat. I aleshores vam entendre que l’Emilia amb aquest univers bigarrat i contundent, ens havia revelat les pors i les vivències de la maduresa, les obsessions de la vida sense pausa, els retrats de molts éssers quotidians, i també el vertigen i la necessitat de l’escriptura.

Quan va baixar el teló, la vam aplaudir perquè en volíem més, embriacs de paraules.

I amb el vi del Centre Quim Soler vam brindar amb l’alegria i la certesa d’haver assistir a l’epifania d’una gran poeta.

Nota final:
Que en un temps no gaire llunyà jo fos autora de materials didàctics i l’Emilia editora (dura, ràpida i precisa com un làser i al mateix temps respectuosa, i càlida com una tassa de te) i que dimarts ens trobéssim en papers invertits: jo editora (primerenca, aprenent, nerviosa) i ella autora (nerviosa també, però contundent i amb aplom) donava a l’acte un toc especial.

Paradoxes que la vida feliçment ens ofereix.

_MG_4495

Ara fa just dos anys, presentàvem en societat dos tarongetes: el recull de contes de professors de català a l’estranger del mateix nom (“Tarongeta” vol dir taronja petita) i la pròpia casa editorial. I gall a gall, com el cítric, Godall Edicions ens anem descobrint.

Ens descobrim com una editorial hiperactiva.

Publicacions, presentacions, participació en fires, organització d’esdeveniments. Perquè entenem el treball de formiga com l’únic que en la realitat actual global pot fer el projecte sostenible a la llarga, perquè treballem per bastir un arbre ferm i hem cregut entendre que les arrels no naixen del ciment, sinó de la comunitat.

Ens descobrim com una editorial compromesa.

Amb la forma de les coses i amb el seu fons. Conscients de la pròpia menudesa i de la responsabilitat d’això mateix. Multidireccionals. Tractant d’esquivar lleugereses i excessos, aprenent de cada assaig, assajant per a cada error. Reivindiquem la intuïció i la experiència, el cop de cor passavolant, el capritx i el no justificar.

Ens descobrim com una editorial àvida i curiosa.

Mengem quan hi ha gana, i tendim a estar afamats. El que sabem, ho deduïm; el que deduïm, ho sabem. Menjar i editar són actes socials que ens agradarà celebrar amb tu.

Durant la Setmana, i tot l’any.

 

*Podreu trobar la paradeta de Godall Edicions a la caseta 5 de la Setmana del Llibre en Català amb les altres editorials presents en l’espai col·lectiu del projecte Contrabandos.

 

Fotografia: Roser Arques

Leave a comment