Posts from the ‘Blog’ category

El programa “Punt de llibre” de la cadena SER Catalunya del passat 27 de maig va estar dedicat a “Pequeñas historias de banquetes” / “Petites històries de banquets”

Pilar Argudo, Marina Cabanis, Ricardo Martínez i Gonzalo Laguno van conversar amb Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal sobre el seu llibre , amb una petita intervenció telefònica de l’editora de Godall Edicions.

Aquí us posem el link a  la pàigina del programa

I aquí l’àudio sencer.

Que vagi de gust!

 

 

 

 

Este es el texto que el poeta José Antonio Jiménez Navarro leyó en la presentación de la traducción del libro de poemas “Y Dios en algún lugar” de Sònia Moll.

Gracias, José Antonio por prestárnoslos para que lo publiquemos aquí:

 

LOS POEMAS DE SÒNIA MOLL

La primera impresión que tenemos al leer los poemas de Sònia Moll es de limpieza. Ella misma ha utilizado en algún lugar una imagen que a mí me parece muy precisa: Los sentimientos y las emociones que maneja el poeta son la ropa sucia y los que nos ofrece el poema es ya la ropa lavada y tendida. Esta sensación de ropa tendida, de ropa tendida al sol, diría yo, la tenemos ante los textos de Sònia.

Otra característica muy próxima a ésta es el hecho de que su escritura fluye con una naturalidad sorprendente. Yo creo que todo buen poeta ejerce un dominio sobre la lengua y la fuerza para conducirla al terreno que le interesa, pero sólo algunos consiguen que ese esfuerzo no se note, que pase desapercibido al lector.

Decía María Zambrano hablando de la poesía de Clara Janés que su palabra emerge del silencio, pero sin romperlo; yo creo que la palabra de Sònia Moll tiene también esta peculiaridad porque sucede sin violencia, sin aparente esfuerzo.

El segundo asunto que quería comentar es el siguiente: en sus poemas o por debajo de sus poemas encontramos lo que podríamos llamar una voz…, y creo que esto es importante porque no todos los poetas tienen o transmiten una voz. Algunos alcanzan una peculiar manera de decir, un estilo, un mundo propio con sus imágenes y sus símbolos, que ya es mucho, pero no una voz, esa sustancia que aparece adherida a las palabras y que nos trae, desde el fondo, noticias del sujeto que habla, no de su peripecia vital sino de su textura humana. Dice Antonio Gamoneda que la poesía no es literatura, es verdad. Yo creo que esto se nota mucho en el caso de Sònia porque ella se implica profundamente e implica toda su biografía, la vida que lleva a sus espaldas, en lo que escribe. Y de ello, y de sus dotes literarias, naturalmente, se deriva que uno se sienta bien al lado de esa voz, porque es una voz que acoge, que acompaña, una voz que viene, por así decirlo, como debe venir toda poesía verdadera, de una hipotética fundación de lo humano.

Lo que no quiere decir, ni mucho menos, que nos cuente las cosas que queremos oír. De hecho, para mí, I Déu en algún lloc, Y Dios en algún lugar, además de un homenaje a la madre y de muchas otras cosas, es también un viaje de ida y vuelta a los infiernos. La enfermedad que describe el libro y que desconecta del mundo a la madre, no deja de ser un símbolo de la condición de nuestra vida y de nuestra desaparición. Y en el laberinto que también aparece en el libro, no solo están la madre y la hija, sino que estamos todos porque ese laberinto es nuestra existencia, y es inútil buscar una salida: sólo cabe seguir caminando y, despreocupadamente, mirar al cielo de vez en cuando.

Yo creo – y con esto acabo- que en última instancia, el libro de Sònia es un libro sobre la identidad y la fragilidad humanas, y sobre cómo la identidad se sustenta fundamentalmente en el amor, ya sea el amor materno-filial, el amor erótico o el amor a Dios, que son los tres tipos de amor que aparecen en el libro. Las preguntas que, en definitiva, nos formula este libro son, aproximadamente, como las que siguen: ¿Qué somos? ¿Memoria? ¿Emociones? ¿Deseo? ¿De qué estamos hechos? Nuestra sustancia última, ¿no es el amor? Si a través del amor el otro nos dice quienes somos, cuando los puntales de amor que sustentan nuestra vida se desmoronan, cómo podemos mantenernos en pie? ¿Es posible, para librarnos de esa presión de la realidad, un amor sin limitaciones terrestres, un amor en la eternidad?

Y la virtud de este libro, la virtud de Sònia Moll, es transformar toda esta gravedad, toda la angustia que nos transmiten estas preguntas, a través de su escritura serena, equilibrada, limpia, y a través de su voz, que es una voz de compañía, en placer estético y en una sensación de verdad y de encuentro que nos ayuda, aunque sea sólo un poco, a vivir la vida.

José Antonio Jiménez Navarro.

Barcelona, mayo de 2017.

 

img_0008Parlar de la poesia del Gonzalo Hermo amb el propi Gonzalo, la Míriam Reyes, l’Adrià Targa i un grapat d’amics: poesia-riu, poesia en temps de muda, poesia que fuig dels tòpics, del cànons i sobre tot, de la nostàlgia; poesia que es juga l’existència a cada síl·laba, a cada pausa. Parlar del ritme dels poemes, de la música dels poemes, del procés de creació dels poemes. Parlar de l’eterna i sempre nova dialèctica entre el fons i la forma. Parlar dels paranys i els reptes de la traducció.

img_0014Escoltar les poesies del Gonzalo en gallec cristal·lí, amarat de molses. Escoltar-les en català. Comparar sons, paraules, cadències entre les dues llengües. Escoltar parlar el Gonzalo sobre la seva llengua, sobre els matisos i marques de classe d’aquesta llengua minoritzada.

Enraonar de llengües, de tradicions poètiques.

Aprendre tant sobre coses que no sabíem.

Gaudir de la companyia i el mestratge de bons poetes i bons amics.

captura-de-pantalla-2016-11-13-a-las-19-52-35

Tot això va ser la segona presentació a Barcelona del llibre “Celebració” i va passar a l’Espai Contrabandos, dijous dia 10 de novembre.

Gonzalo, torna aviat!

img_0001

Un quadre, “L’escola de Plató” de Jean Delville, serveix a Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal Queixalós de pretext narratiu per iniciar el llibre que avui tenim il·lusió i orgull de presentar. Tercera entrega de la col·lecció de narratives de Godall Edicions, «Petites històries de banquets» és un llibre de caràcter divulgatiu que pretèn instar el lector a exercitar la capacitat d’abstracció per mitjà, sempre, d’un fil conductor: el de la relació entre els banquets com a acte social, la filosofia i el vi.

L'escola de Plató

“Els banquets” –deia Plató, citat en aquestes Petites històries– “serveixen, en temps de pau, perquè un grup d’amics es donin testimoni mutu de benvolença”. És l’atenenc qui, en la seva obra, acabà per convertir l’esdeveniment en el que acabaria sent després: un marc, un cànon i un gènere literari. Ho expliquen Gómez i Rabal en els primers capítols del llibre. Introducció perfecta per al total neòfit, macedònia de detalls, relats i anècdotes per a l’afeccionat i qui ja hi estigui més avesat.

De la sinestèsia i l’aritmofòbia, les germandats pitagòriques i els mathematikoi, a l’amor, la ciutat, l’erotisme, l’ebrietat, l’èxtasi, la mística, la Bíblia, la cultura cristiana, la gastronomia i el cinema. De Babilònia al Celler de Can Roca, de Sèneca, Epicur i Ficino a Vatel, Kierkegaard, Erasme i Dinesen. Els banquets com a espai de trobada, socialització i debat, i la segona part d’aquestos, el symposium –”beure en comú”, en grec– o moment per al vi, en infinitat de consideracions i aproximacions.

De funció semblant, segons els clàssics, a la de la medicina o la gimnàstica, i essència mediterrània: «in vino veritas». Com a acció dels surrealistes de principis del segle XX o litúrgia de nit d’amics. “El vi fa sang”, diu la dita. A Godall, seguim bategant.

 

targetó-Banquets.indd

Leave a comment

12375247_1069444006428819_1566748738722996635_o

 

L’editor no surt, a L’ofici que més m’agrada de Papasseit: però mereixeria un parell de versos. De vegades, els versos serien aclaparants, desagraïts, desesperants. De vegades, pura joia.

Si l’escriptor transforma idees i realitats en textos, l’editor escull què vol compartir amb la seva comunitat. Si l’amor, per Casasses, és ritual, presentar un nou llibre és vida.

I més, si la celebració compta amb malfactors i sospitosos habituals. La que comença a ser la família. Lectors, amics i companys. Noves complicitats.

Ho direm per activa i per passiva, ho clamarem, si convé, pels carrers. El proper dimecres presentem la traducció al català d’Iban Zaldua, i sense tu no som res.
Hi participaran
Iban Zaldua
Màrius Serra
Carles Belda
Susanna Sebastià
Ainara Munt i Maria Colera
Matilde Martínez i Tina Vallès

Dimecres a les 19, a l’Espai Contrabandos de Barcelona

Leave a comment

IbanZ

Som a finals dels anys 70 en un barri de classe mitjana de Sant Sebastià. Tot explorant què l’enamora dels còmics i llibres de ciència-ficció que tant d’entreteniment, refugi i companyia li regalen, un nen de dotze o tretze anys –somiador, solitari i picardiós– comença a escriure.

40 anys més tard, el vell infant és professor d’Història Econòmica a Gasteiz i una veu molt més que respectada en les lletres basques. S’ho ha guanyat a pols, empomant el sentit de l’humor i la tèbia amargor de qui toca de peus a terra, la sensibilitat i el domini de qui reflexiona a fons què és fer literatura. Mestre avui del relat breu fet a Euskal Herria, novel·lista adult i infantil, pensador de la literatura: el periodista Pedro Ugarte definí el treball de Zaldua com a “investigació estètica” del poble èuscar.

En esta exploració, amors personals i odis familiars, el món literari o les xarxes socials, l’estupidesa humana i la seua bondat, la complexa realitat entorn del món abertzale i el conflicte polític basc. Dels dilemes ètics que pot comportar que et tornen el canvi, al paper dels animals de companyia en la fi de les relacions conjugals. Del lligam entre les guerres carlines i la guerra civil al perill dels esprais desodorants. De la tortura de la policia espanyola a la vida després d’haver patit un atemptat.

Ironia, thriller, compromís, ciència-ficció, angoixa, quirúrgica realitat: “Enlloc, mai”, el treball que Godall Edicions tenim il·lusió de presentar traduït de l’èuscar per Ainara Munt i Maria Colera és, efectivament, un catàleg col·lectiu.

Una quarantena de relats breus… i un apunt final.

12375247_1069444006428819_1566748738722996635_o

Un dels pals de paller d’esta casa editorial és la voluntat d’explorar, descobrir, recuperar. Publicant, cerquem de fer-ho; també donant suport a altres projectes que creiem clau.

Exemple d’estes complicitats és el Centre Quim Soler. Radicat al Molar i actuant arreu de la comarca del Priorat, qui vulgui conèixer-la no té millor forma que participar-ne.

Literatura, vi i territori en són tríada capitolina. Joaquim Soler i Ferret, la persona i narrador recordada i homenatjada –necessàriament. El compromís i el saber fer, les marques de la casa.

Centre Quim Soler

I la pràctica, lenta; que van lluny. Que la comarca, el veïnat o l’edifici poden ser menuts, propers i delimitats, i alhora pot caldre viatjar milles –a peu, en tren o de cap– per comunicar-hi.

Encerar i netejar-ho, picar pedra; compartir, que fa gustet. Tertúlies vi-teràries, trobades d’escriptors regades d’esperit, cartografies vi-teràries en un territori que, pià, piano, fita dibuixar-se a si mateix.

Com en la faula, només hi faltes tu.

 

Recomanem…

Centre Quim Soler, la literatura i el vi (també a facebook, i twitter)
Prioritat
Priorat en persona
La Porta dels Somnis
En record de Quim Soler

Text: Oriol Fuster Cabrera

org_etxepare_22009_11-2

Estranya perla preciosa entre el mar de llengües romàniques, de sòlida tradició en la literatura oral (conte, poesia, vers musical improvisat). Parlat, avui, per vora un milió i mig de persones en un àmbit lingüístic dividit entre els Estats espanyol i francès, en els dos casos minoritzat: el basc o èuscar no registra textos escrits abans del segle XVI.

Beñat Etxepare, religiós presoner durant la guerra en què Castella conquerí Navarra, publica “Linguae Vasconum Primitiae” (Primícies de la llengua dels bascons) el 1545. Dos segles més tard, s’edita la primera gramàtica de la llengua basca. Amb l’arribada del segle XIX, se n’organitzen els primers Jocs Florals; i també apareix la primera novel·la –en ple apogeu del Naturalisme i el Realisme, amb el Romanticisme que decau arreu.

El 1918 naix l’Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, i 50 anys més tard, en la recuperació després de la segona guerra mundial i la guerra civil espanyola, encunya el primer estàndard. Dividit en sis dialectes, l’anomenaran èuscar “batua”.

A cinc segles vista d’aquella “Primícia”, la literatura escrita en èuscar està més viva que mai. Continua, també, el camí d’internacionalització pel què ja clamava Etxepare (“èuscar, ix, obre’t a l’exterior”, deia en un vers), iniciat sobretot a partir del Premio de Narrativa a “Obabakoak” de Bernardo Atxaga el 1989.

I a Godall Edicions ens il·lusiona anunciar la nostra petita contribució al pont entre la llengua catalana i èuscar.

Text: Oriol Fuster Cabrera

2aedicióGodall Edicions estem de festa major.

Publicàvem ara fa set mesos “Perennia” de Mònica Miró Vinaixa, el que fou el tercer llibre de l’editorial. Resum per a navegants: l’obra recull una cinquantena de poemes epigràfics –dels més de cinc mil que es calcula que hi ha arreu del vell Imperi– publicats en versió bilingüe llatí i català. Sis-cents exemplars d’un compendi d’inscripcions funeràries editat i traduït per la pròpia antòloga, ara esgotat.

Donem la benvinguda, avui, a la segona edició; i ho fem afegint en la nova versió l’obsequi d’uns pocs inèdits. La notícia és, es clar, motiu de celebració: per a l’autora del nostre petit Harry Potter, per a l’editora de Godall, per a l’equip de somiatruites que girovaga entorn el projecte. I no només: quan editar poesia en català és una activitat delicada, fràgil, pràcticament de risc, una segona edició és una petita fita general.

Podem esgrimir moltes raons que explicarien el camí fins la segona edició –la implicació i capacitat divulgativa de Mònica, el treball de formigueta fet en presentacions, fòrums, conferències, fires i demés. Tanmateix, i més enllà, els versos del llibre –sobre la vida, sobre la mort, la fortalesa i fragilitat humanes– llancen veritats.

I en temps d’incerteses, endevinar que aquestes també hi eren fa dos mil anys és una abraçada.

Per molts versos més.

Text: Oriol Fuster Cabrera