Posts from the ‘Blog’ category

La locución latina uerba uolant, scripta manent pone énfasis en la necesidad de fijar en el tiempo aquello que puede ser olvidado. La epigrafía latina nace, en buena parte, de este anhelo de permanecer, de vencer a la muerte dando voz a los que ya no están. Palabras grabadas en la piedra, erigidas contra el tiempo y el olvido, con la voluntad de ser eternas.
Perennia, el último trabajo de la profesora, traductora, ensayista y poeta Mònica Miró (Barcelona, 1969), parte también de esa voluntad y nos lo explicita desde el inicio con la elección del título, Perennia. Nominativo, vocativo y acusativo plural neutro del adjetivo latino perennis, perenne significa aquello que dura, que es eterno, inmortal. Con el deseo de otorgar voz a aquellos, hombres y mujeres, de diferente condición social, que hace 2.000 años se supieron, como nosotros, seres efímeros, precarios y quisieron desafiar la fragilidad de su existencia con sus palabras, nos presenta una selección de 50 poemas epigráficos funerarios latinos cuya manera de entender la muerte, y la vida, es capaz de conmovernos más allá del espacio y del tiempo.

Este poemario publicado en una cuidada edición bilingüe por Edicions Godall (en catalán en marzo de 2015 y recientemente en su edición castellana) presenta una traducción en prosa poética que se aleja de la erudición y preserva la transparencia y la sobriedad con la que los poemas fueron escritos. Alejándose del academicismo, la selección y traducción de Mònica Miró nos ofrece una muestra de la diversidad del género que responde a una clara voluntad de calidad literaria y de conseguida emoción poética. Con ecos de los grandes poetas clásicos Catulo, Horacio, Virgilio, esta compilación constituye un discurso cultural, estético y humano en el que están representados diferentes temas, tópicos, estilos y concepciones sobre la muerte.

La poesía recogida en este libro es funeraria, elegíaca, sin embargo, o quizá por ello, expresa profundas inquietudes humanas. “¿Por qué existimos? ¿Por qué hablamos? ¿Qué es, en definitiva, nuestra vida? Hasta hace poco ha vivido con nosotros un hombre, ahora ese hombre no existe. Se levanta una piedra y un nombre, nada más, ningún otro vestigio. ¿Qué es ya, por así decirlo, la vida? No tiene sentido que te esfuerces por saberlo”.

La conciencia del tempus fugit en algunos de los epitafios, interpelando al lector, nos acerca al nihilismo más aterrador, “Nada somos ni hemos sido nada los mortales. Mira lector, qué deprisa hemos vuelto a la nada de la nada. Sin embargo, esta misma consciencia de lo huidizo de los días, de la volubilidad de la fortuna nos insta, en otros, al carpe diem, a aprovechar el momento: ‘Vive feliz, tú que estás vivo. La vida es un regalo pequeño: surge de pronto; imperceptiblemente se fortalece; después, imperceptiblemente, se desvanece’”. Y a disfrutar a la manera epicúrea de los placeres que la vida nos ofrece: “Los baños, los vinos, Venus corrompen nuestros cuerpos, pero hacen que la vida sea vida los baños, los vinos, Venus”.

A menudo desde la primera persona, los poemas dibujan en versos de diferente extensión y a través de esquema métricos muy diversos, trazos de los que fueron personas reales que se nos hacen presentes, padres que se duelen de la muerte prematura de sus hijos, hombres que lloran a sus esposas, maestros, soldados, esclavos, músicos, poetas, hombres libres, mujeres abnegadas, que, como nos dice la autora en el prólogo, conforman “un retablo de muertos llenos de vida similares a todos nuestros muertos, a todos nuestros vivos”.

Indagar en el territorio de la intimidad de aquellos que antes que nosotros se vieron abocados a la intemperie nos permite, asimismo, adentrarnos en nuestra propia intimidad. Las palabras, una vez más, dan luz, consistencia y nos atan con lazos perdurables a la vida.

Viue dum uiuis, nec quidquam denegaueris/ animo indulgere, quem commodauit deus.  (“Vive mientras estes vivo, y no rehúses jamás prestar atención al instinto que un dios te otorgó”.)


*Mònica Vidiella es profesora de Literatura.

Publicado en Infolibre en septiembre de 2016

 

Més avall podeu llegir el text que Gonzalo Hermo ens va regalar el dia de la presentació del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta.

Gràcies, Gonzalo, per deixar-nos-lo reproduir.

Bona tarda,

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Barcelona, setembre de 2016

Vam començar a publicar poesia perquè ens vam enamorar, sí, literalment, “enamorar”, del manuscrit que ens havia fet arribar la Maria Dolors Coll Magrí. D’aquest enamorament, aquest dir-nos: això s’ha de publicar, ho volem publicar! , va sorgir la col·lecció #cadup que ha anat creixent poc a poc, amb cura i a cop d’enamoraments successius fins a conformar una sínia de 10 llibres preciosos.

Rostoll, el nostre primer #cadup, és un llibre intensíssim, brillant, magnífic, del qual se n’ha fet poc ressó. Va passar bastant desapercebut als cronistes oficials, ni tans sols va merèixer ser citat en un llibre que repassava els primers quinze anys de poesia catalana al segon mil·leni ( tot i que hi havia un capítol dedicat especialment als poetes de les terres de ponent, d’on és l’autora ) Ja sabem que no es pot abarcar tot i que les editorials petites – i quan vam publicar Rostoll erem una editorial diminuta- passen desapercebudes als focus mediàtics.

Tres anys després de la seva primera edició, és un orgull i una alegria anunciar-vos la seva segona reimpressió. No hem volgut dir -ne “edició” perquè no estem d’acord en anunciar com a edició allò que és una reimpressió. Morirem d’un atac de coherència, ens direu, potser sí , però de moment ens és difícil fer coses que no ens agraden ni creiem saludables per al món editorial.  Aquesta reimpressió vol dir que s’han venut tots els exemplars de la primera tirada i que considerem que val molt la pena que el llibre seguiexi rodant i que no desapegui de les lleixes de les llibreries i passi a la categoria de “exhaurit”, “introbable”, “descatalogat”. A Godall volem fer llibres dels que no passen de moda, llibres consistents que es puguin defensar i recomanar anys després d’estar editats. Com aquest.

Amants de la bona poesia, la que no és esclava de la novetat, la que no passa de moda -perquè es fonda i consistent i intensa i treballada- si encara no coneixeu aquest llibre de la Maria Dolors Coll Madrí, sou afortunats perquè ara teniu l’ocasió de descobrir-lo!

Aquí us deixem us els enllaços a la informació sobre el llibre i sobre l’autora.

 

El programa “Punt de llibre” de la cadena SER Catalunya del passat 27 de maig va estar dedicat a “Pequeñas historias de banquetes” / “Petites històries de banquets”

Pilar Argudo, Marina Cabanis, Ricardo Martínez i Gonzalo Laguno van conversar amb Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal sobre el seu llibre , amb una petita intervenció telefònica de l’editora de Godall Edicions.

Aquí us posem el link a  la pàigina del programa

I aquí l’àudio sencer.

Que vagi de gust!

 

 

 

 

Este es el texto que el poeta José Antonio Jiménez Navarro leyó en la presentación de la traducción del libro de poemas “Y Dios en algún lugar” de Sònia Moll.

Gracias, José Antonio por prestárnoslos para que lo publiquemos aquí:

 

LOS POEMAS DE SÒNIA MOLL

La primera impresión que tenemos al leer los poemas de Sònia Moll es de limpieza. Ella misma ha utilizado en algún lugar una imagen que a mí me parece muy precisa: Los sentimientos y las emociones que maneja el poeta son la ropa sucia y los que nos ofrece el poema es ya la ropa lavada y tendida. Esta sensación de ropa tendida, de ropa tendida al sol, diría yo, la tenemos ante los textos de Sònia.

Otra característica muy próxima a ésta es el hecho de que su escritura fluye con una naturalidad sorprendente. Yo creo que todo buen poeta ejerce un dominio sobre la lengua y la fuerza para conducirla al terreno que le interesa, pero sólo algunos consiguen que ese esfuerzo no se note, que pase desapercibido al lector.

Decía María Zambrano hablando de la poesía de Clara Janés que su palabra emerge del silencio, pero sin romperlo; yo creo que la palabra de Sònia Moll tiene también esta peculiaridad porque sucede sin violencia, sin aparente esfuerzo.

El segundo asunto que quería comentar es el siguiente: en sus poemas o por debajo de sus poemas encontramos lo que podríamos llamar una voz…, y creo que esto es importante porque no todos los poetas tienen o transmiten una voz. Algunos alcanzan una peculiar manera de decir, un estilo, un mundo propio con sus imágenes y sus símbolos, que ya es mucho, pero no una voz, esa sustancia que aparece adherida a las palabras y que nos trae, desde el fondo, noticias del sujeto que habla, no de su peripecia vital sino de su textura humana. Dice Antonio Gamoneda que la poesía no es literatura, es verdad. Yo creo que esto se nota mucho en el caso de Sònia porque ella se implica profundamente e implica toda su biografía, la vida que lleva a sus espaldas, en lo que escribe. Y de ello, y de sus dotes literarias, naturalmente, se deriva que uno se sienta bien al lado de esa voz, porque es una voz que acoge, que acompaña, una voz que viene, por así decirlo, como debe venir toda poesía verdadera, de una hipotética fundación de lo humano.

Lo que no quiere decir, ni mucho menos, que nos cuente las cosas que queremos oír. De hecho, para mí, I Déu en algún lloc, Y Dios en algún lugar, además de un homenaje a la madre y de muchas otras cosas, es también un viaje de ida y vuelta a los infiernos. La enfermedad que describe el libro y que desconecta del mundo a la madre, no deja de ser un símbolo de la condición de nuestra vida y de nuestra desaparición. Y en el laberinto que también aparece en el libro, no solo están la madre y la hija, sino que estamos todos porque ese laberinto es nuestra existencia, y es inútil buscar una salida: sólo cabe seguir caminando y, despreocupadamente, mirar al cielo de vez en cuando.

Yo creo – y con esto acabo- que en última instancia, el libro de Sònia es un libro sobre la identidad y la fragilidad humanas, y sobre cómo la identidad se sustenta fundamentalmente en el amor, ya sea el amor materno-filial, el amor erótico o el amor a Dios, que son los tres tipos de amor que aparecen en el libro. Las preguntas que, en definitiva, nos formula este libro son, aproximadamente, como las que siguen: ¿Qué somos? ¿Memoria? ¿Emociones? ¿Deseo? ¿De qué estamos hechos? Nuestra sustancia última, ¿no es el amor? Si a través del amor el otro nos dice quienes somos, cuando los puntales de amor que sustentan nuestra vida se desmoronan, cómo podemos mantenernos en pie? ¿Es posible, para librarnos de esa presión de la realidad, un amor sin limitaciones terrestres, un amor en la eternidad?

Y la virtud de este libro, la virtud de Sònia Moll, es transformar toda esta gravedad, toda la angustia que nos transmiten estas preguntas, a través de su escritura serena, equilibrada, limpia, y a través de su voz, que es una voz de compañía, en placer estético y en una sensación de verdad y de encuentro que nos ayuda, aunque sea sólo un poco, a vivir la vida.

José Antonio Jiménez Navarro.

Barcelona, mayo de 2017.

 

img_0008Parlar de la poesia del Gonzalo Hermo amb el propi Gonzalo, la Míriam Reyes, l’Adrià Targa i un grapat d’amics: poesia-riu, poesia en temps de muda, poesia que fuig dels tòpics, del cànons i sobre tot, de la nostàlgia; poesia que es juga l’existència a cada síl·laba, a cada pausa. Parlar del ritme dels poemes, de la música dels poemes, del procés de creació dels poemes. Parlar de l’eterna i sempre nova dialèctica entre el fons i la forma. Parlar dels paranys i els reptes de la traducció.

img_0014Escoltar les poesies del Gonzalo en gallec cristal·lí, amarat de molses. Escoltar-les en català. Comparar sons, paraules, cadències entre les dues llengües. Escoltar parlar el Gonzalo sobre la seva llengua, sobre els matisos i marques de classe d’aquesta llengua minoritzada.

Enraonar de llengües, de tradicions poètiques.

Aprendre tant sobre coses que no sabíem.

Gaudir de la companyia i el mestratge de bons poetes i bons amics.

captura-de-pantalla-2016-11-13-a-las-19-52-35

Tot això va ser la segona presentació a Barcelona del llibre “Celebració” i va passar a l’Espai Contrabandos, dijous dia 10 de novembre.

Gonzalo, torna aviat!

img_0001

Un quadre, “L’escola de Plató” de Jean Delville, serveix a Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal Queixalós de pretext narratiu per iniciar el llibre que avui tenim il·lusió i orgull de presentar. Tercera entrega de la col·lecció de narratives de Godall Edicions, «Petites històries de banquets» és un llibre de caràcter divulgatiu que pretèn instar el lector a exercitar la capacitat d’abstracció per mitjà, sempre, d’un fil conductor: el de la relació entre els banquets com a acte social, la filosofia i el vi.

L'escola de Plató

“Els banquets” –deia Plató, citat en aquestes Petites històries– “serveixen, en temps de pau, perquè un grup d’amics es donin testimoni mutu de benvolença”. És l’atenenc qui, en la seva obra, acabà per convertir l’esdeveniment en el que acabaria sent després: un marc, un cànon i un gènere literari. Ho expliquen Gómez i Rabal en els primers capítols del llibre. Introducció perfecta per al total neòfit, macedònia de detalls, relats i anècdotes per a l’afeccionat i qui ja hi estigui més avesat.

De la sinestèsia i l’aritmofòbia, les germandats pitagòriques i els mathematikoi, a l’amor, la ciutat, l’erotisme, l’ebrietat, l’èxtasi, la mística, la Bíblia, la cultura cristiana, la gastronomia i el cinema. De Babilònia al Celler de Can Roca, de Sèneca, Epicur i Ficino a Vatel, Kierkegaard, Erasme i Dinesen. Els banquets com a espai de trobada, socialització i debat, i la segona part d’aquestos, el symposium –”beure en comú”, en grec– o moment per al vi, en infinitat de consideracions i aproximacions.

De funció semblant, segons els clàssics, a la de la medicina o la gimnàstica, i essència mediterrània: «in vino veritas». Com a acció dels surrealistes de principis del segle XX o litúrgia de nit d’amics. “El vi fa sang”, diu la dita. A Godall, seguim bategant.

 

targetó-Banquets.indd

Leave a comment

12375247_1069444006428819_1566748738722996635_o

 

L’editor no surt, a L’ofici que més m’agrada de Papasseit: però mereixeria un parell de versos. De vegades, els versos serien aclaparants, desagraïts, desesperants. De vegades, pura joia.

Si l’escriptor transforma idees i realitats en textos, l’editor escull què vol compartir amb la seva comunitat. Si l’amor, per Casasses, és ritual, presentar un nou llibre és vida.

I més, si la celebració compta amb malfactors i sospitosos habituals. La que comença a ser la família. Lectors, amics i companys. Noves complicitats.

Ho direm per activa i per passiva, ho clamarem, si convé, pels carrers. El proper dimecres presentem la traducció al català d’Iban Zaldua, i sense tu no som res.
Hi participaran
Iban Zaldua
Màrius Serra
Carles Belda
Susanna Sebastià
Ainara Munt i Maria Colera
Matilde Martínez i Tina Vallès

Dimecres a les 19, a l’Espai Contrabandos de Barcelona

Leave a comment

IbanZ

Som a finals dels anys 70 en un barri de classe mitjana de Sant Sebastià. Tot explorant què l’enamora dels còmics i llibres de ciència-ficció que tant d’entreteniment, refugi i companyia li regalen, un nen de dotze o tretze anys –somiador, solitari i picardiós– comença a escriure.

40 anys més tard, el vell infant és professor d’Història Econòmica a Gasteiz i una veu molt més que respectada en les lletres basques. S’ho ha guanyat a pols, empomant el sentit de l’humor i la tèbia amargor de qui toca de peus a terra, la sensibilitat i el domini de qui reflexiona a fons què és fer literatura. Mestre avui del relat breu fet a Euskal Herria, novel·lista adult i infantil, pensador de la literatura: el periodista Pedro Ugarte definí el treball de Zaldua com a “investigació estètica” del poble èuscar.

En esta exploració, amors personals i odis familiars, el món literari o les xarxes socials, l’estupidesa humana i la seua bondat, la complexa realitat entorn del món abertzale i el conflicte polític basc. Dels dilemes ètics que pot comportar que et tornen el canvi, al paper dels animals de companyia en la fi de les relacions conjugals. Del lligam entre les guerres carlines i la guerra civil al perill dels esprais desodorants. De la tortura de la policia espanyola a la vida després d’haver patit un atemptat.

Ironia, thriller, compromís, ciència-ficció, angoixa, quirúrgica realitat: “Enlloc, mai”, el treball que Godall Edicions tenim il·lusió de presentar traduït de l’èuscar per Ainara Munt i Maria Colera és, efectivament, un catàleg col·lectiu.

Una quarantena de relats breus… i un apunt final.

12375247_1069444006428819_1566748738722996635_o

Un dels pals de paller d’esta casa editorial és la voluntat d’explorar, descobrir, recuperar. Publicant, cerquem de fer-ho; també donant suport a altres projectes que creiem clau.

Exemple d’estes complicitats és el Centre Quim Soler. Radicat al Molar i actuant arreu de la comarca del Priorat, qui vulgui conèixer-la no té millor forma que participar-ne.

Literatura, vi i territori en són tríada capitolina. Joaquim Soler i Ferret, la persona i narrador recordada i homenatjada –necessàriament. El compromís i el saber fer, les marques de la casa.

Centre Quim Soler

I la pràctica, lenta; que van lluny. Que la comarca, el veïnat o l’edifici poden ser menuts, propers i delimitats, i alhora pot caldre viatjar milles –a peu, en tren o de cap– per comunicar-hi.

Encerar i netejar-ho, picar pedra; compartir, que fa gustet. Tertúlies vi-teràries, trobades d’escriptors regades d’esperit, cartografies vi-teràries en un territori que, pià, piano, fita dibuixar-se a si mateix.

Com en la faula, només hi faltes tu.

 

Recomanem…

Centre Quim Soler, la literatura i el vi (també a facebook, i twitter)
Prioritat
Priorat en persona
La Porta dels Somnis
En record de Quim Soler

Text: Oriol Fuster Cabrera