Més avall podeu llegir el text que Gonzalo Hermo ens va regalar el dia de la presentació del seu llibre Celebració a la Llibreria Documenta.

Gràcies, Gonzalo, per deixar-nos-lo reproduir.

Bona tarda,

En primer lloc, vull agrair-vos que sigueu avui aquí, acompanyant-me en aquesta aventura que ha portat Celebració de l’Atlàntic al Mediterrani sense passar pel centre de la Península. No és fàcil que un poeta gallec sigui publicat en català (tampoc ho és a l’inrevés), i menys encara quan no ha estat traduït prèviament al castellà; per això vull agrair-li a la Matilde Martínez, de Godall Edicions, que cregués en aquest llibre i que ho fes, a més a més, abans que li arribés el premi de la crítica gallega i el premi nacional. La seva aposta per ell ha estat decidida des del principi. També vull agrair-li a l’Adrià l’esforç que ha posat en traduir-lo i en traslladar la cadència del gallec al català; estic molt content amb la seva feina. I, per descomptat, a la Míriam, a qui jo llegia al meu pis d’estudiant a Santiago als divuit anys i de la qual vaig aprendre que la poesia ha de prescindir del que és suau per tocar el lector, per entrar en ell i agitar-lo per dins.

Celebració va ser escrit durant l’any dos mil catorze, en una etapa una mica convulsa de la meva vida. És un llibre sobre el qual encara em costa parlar, potser perquè el vaig escriure des d’una espècie d’intuïció, renunciant a controlar el poema, deixant-me portar. La sensació que tenia mentre escrivia es reflecteix en la cita d’Antonio Gamoneda que precedeix el llibre i que diu així: “he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llagado”. Efectivament, havia arribat a un lloc desconegut. Des que va ser publicat fins avui, alguns lectors i crítics m’han fet arribar les seves impressions i m’han ajudat a comprendre el llibre. És una situació estranya: jo l’he escrit però he necessitat la lectura de la gent per completar el seu sentit. Per això celebro que Celebració arribi avui al públic català: crec que, gràcies a vosaltres, podré finalment acabar el trencaclosques.

En aquest sentit, no em resisteixo a recuperar un fragment de l’epíleg que el Sebastià Perelló ha escrit per a aquesta edició i que us recomano, perquè és un text amb valor literari en si mateix. Diu el Sebastià:

“Per això Gonzalo Hermo, després del Crac de la seva primera obra, on havia passat comptes amb la desferra de la tradició i els seus grans relats, i tenia més pues que un eriçó, perquè parlava des d’una certa audàcia ferotge, escriu el seu festeig. I en aquest sentit el text és un comiat. I un començament. Perquè hi escriu un desig d’absentar-se, després de xarrupar les escorrialles de la modernitat. Així mateix Celebració també és un llibre sobre les pèrdues, quan el poeta és un roter que treballa en una llengua arrendada, terra prima que no és seva. Carn precària. Perquè treballa des del desconcert i la incertesa, sacsa la seca pròpia exigüitat en una mena de confabulació insolent. Com si posàs en dansa les arrels més fondes. Només amb paraules. Sense conviccions”.

Si és així, puc estar satisfet.

Segueixo amb les lectures reveladores. En una presentació de l’edició gallega que es va fer l’any passat aquí a Barcelona, ​​Luisa Castro va assenyalar que la novetat del llibre consistia en què l’oblit era vist com una oportunitat i no com una condemna. En aquest sentit, no em puc resistir a explicar una anècdota històrica del meu país. Entre l’interior de Galícia i el nord de Portugal transcorre un riu que els gallecs anomenem Limia i els portuguesos Lima. Durant la conquesta romana de la Gallaecia, en aquell moment la fi del món conegut, les tropes romanes el van identificar amb el Leteu, el riu de l’Hades que provocava la pèrdua de la memòria a tot aquell que el creués; i es negaven a avançar. Es diu que el general Dècim Juni Brut va haver de travessar el riu en primer lloc i, des de l’altra banda, cridar els seus soldats pel seu nom per demostrar que encara podia recordar. Només així es va poder completar la conquesta de Galícia. I, penso jo, potser això és justament el que Celebració proposa: travessar el riu, atrevir-se a creuar-lo, tot i sabent que alguna cosa de nosaltres pot quedar enrere.

Res més per part meva. Ara Adrià, Míriam i jo us llegirem alguns poemes a tres veus en català i en gallec. Moltes gràcies per venir i tant de bo us agradi aquesta Celebració.

Gràcies.

Gonzalo Hermo

Barcelona, setembre de 2016

Vam començar a publicar poesia perquè ens vam enamorar, sí, literalment, “enamorar”, del manuscrit que ens havia fet arribar la Maria Dolors Coll Magrí. D’aquest enamorament, aquest dir-nos: això s’ha de publicar, ho volem publicar! , va sorgir la col·lecció #cadup que ha anat creixent poc a poc, amb cura i a cop d’enamoraments successius fins a conformar una sínia de 10 llibres preciosos.

Rostoll, el nostre primer #cadup, és un llibre intensíssim, brillant, magnífic, del qual se n’ha fet poc ressó. Va passar bastant desapercebut als cronistes oficials, ni tans sols va merèixer ser citat en un llibre que repassava els primers quinze anys de poesia catalana al segon mil·leni ( tot i que hi havia un capítol dedicat especialment als poetes de les terres de ponent, d’on és l’autora ) Ja sabem que no es pot abarcar tot i que les editorials petites – i quan vam publicar Rostoll erem una editorial diminuta- passen desapercebudes als focus mediàtics.

Tres anys després de la seva primera edició, és un orgull i una alegria anunciar-vos la seva segona reimpressió. No hem volgut dir -ne “edició” perquè no estem d’acord en anunciar com a edició allò que és una reimpressió. Morirem d’un atac de coherència, ens direu, potser sí , però de moment ens és difícil fer coses que no ens agraden ni creiem saludables per al món editorial.  Aquesta reimpressió vol dir que s’han venut tots els exemplars de la primera tirada i que considerem que val molt la pena que el llibre seguiexi rodant i que no desapegui de les lleixes de les llibreries i passi a la categoria de “exhaurit”, “introbable”, “descatalogat”. A Godall volem fer llibres dels que no passen de moda, llibres consistents que es puguin defensar i recomanar anys després d’estar editats. Com aquest.

Amants de la bona poesia, la que no és esclava de la novetat, la que no passa de moda -perquè es fonda i consistent i intensa i treballada- si encara no coneixeu aquest llibre de la Maria Dolors Coll Madrí, sou afortunats perquè ara teniu l’ocasió de descobrir-lo!

Aquí us deixem us els enllaços a la informació sobre el llibre i sobre l’autora.

 

El programa “Punt de llibre” de la cadena SER Catalunya del passat 27 de maig va estar dedicat a “Pequeñas historias de banquetes” / “Petites històries de banquets”

Pilar Argudo, Marina Cabanis, Ricardo Martínez i Gonzalo Laguno van conversar amb Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal sobre el seu llibre , amb una petita intervenció telefònica de l’editora de Godall Edicions.

Aquí us posem el link a  la pàigina del programa

I aquí l’àudio sencer.

Que vagi de gust!

 

 

 

 

Este es el texto que el poeta José Antonio Jiménez Navarro leyó en la presentación de la traducción del libro de poemas “Y Dios en algún lugar” de Sònia Moll.

Gracias, José Antonio por prestárnoslos para que lo publiquemos aquí:

 

LOS POEMAS DE SÒNIA MOLL

La primera impresión que tenemos al leer los poemas de Sònia Moll es de limpieza. Ella misma ha utilizado en algún lugar una imagen que a mí me parece muy precisa: Los sentimientos y las emociones que maneja el poeta son la ropa sucia y los que nos ofrece el poema es ya la ropa lavada y tendida. Esta sensación de ropa tendida, de ropa tendida al sol, diría yo, la tenemos ante los textos de Sònia.

Otra característica muy próxima a ésta es el hecho de que su escritura fluye con una naturalidad sorprendente. Yo creo que todo buen poeta ejerce un dominio sobre la lengua y la fuerza para conducirla al terreno que le interesa, pero sólo algunos consiguen que ese esfuerzo no se note, que pase desapercibido al lector.

Decía María Zambrano hablando de la poesía de Clara Janés que su palabra emerge del silencio, pero sin romperlo; yo creo que la palabra de Sònia Moll tiene también esta peculiaridad porque sucede sin violencia, sin aparente esfuerzo.

El segundo asunto que quería comentar es el siguiente: en sus poemas o por debajo de sus poemas encontramos lo que podríamos llamar una voz…, y creo que esto es importante porque no todos los poetas tienen o transmiten una voz. Algunos alcanzan una peculiar manera de decir, un estilo, un mundo propio con sus imágenes y sus símbolos, que ya es mucho, pero no una voz, esa sustancia que aparece adherida a las palabras y que nos trae, desde el fondo, noticias del sujeto que habla, no de su peripecia vital sino de su textura humana. Dice Antonio Gamoneda que la poesía no es literatura, es verdad. Yo creo que esto se nota mucho en el caso de Sònia porque ella se implica profundamente e implica toda su biografía, la vida que lleva a sus espaldas, en lo que escribe. Y de ello, y de sus dotes literarias, naturalmente, se deriva que uno se sienta bien al lado de esa voz, porque es una voz que acoge, que acompaña, una voz que viene, por así decirlo, como debe venir toda poesía verdadera, de una hipotética fundación de lo humano.

Lo que no quiere decir, ni mucho menos, que nos cuente las cosas que queremos oír. De hecho, para mí, I Déu en algún lloc, Y Dios en algún lugar, además de un homenaje a la madre y de muchas otras cosas, es también un viaje de ida y vuelta a los infiernos. La enfermedad que describe el libro y que desconecta del mundo a la madre, no deja de ser un símbolo de la condición de nuestra vida y de nuestra desaparición. Y en el laberinto que también aparece en el libro, no solo están la madre y la hija, sino que estamos todos porque ese laberinto es nuestra existencia, y es inútil buscar una salida: sólo cabe seguir caminando y, despreocupadamente, mirar al cielo de vez en cuando.

Yo creo – y con esto acabo- que en última instancia, el libro de Sònia es un libro sobre la identidad y la fragilidad humanas, y sobre cómo la identidad se sustenta fundamentalmente en el amor, ya sea el amor materno-filial, el amor erótico o el amor a Dios, que son los tres tipos de amor que aparecen en el libro. Las preguntas que, en definitiva, nos formula este libro son, aproximadamente, como las que siguen: ¿Qué somos? ¿Memoria? ¿Emociones? ¿Deseo? ¿De qué estamos hechos? Nuestra sustancia última, ¿no es el amor? Si a través del amor el otro nos dice quienes somos, cuando los puntales de amor que sustentan nuestra vida se desmoronan, cómo podemos mantenernos en pie? ¿Es posible, para librarnos de esa presión de la realidad, un amor sin limitaciones terrestres, un amor en la eternidad?

Y la virtud de este libro, la virtud de Sònia Moll, es transformar toda esta gravedad, toda la angustia que nos transmiten estas preguntas, a través de su escritura serena, equilibrada, limpia, y a través de su voz, que es una voz de compañía, en placer estético y en una sensación de verdad y de encuentro que nos ayuda, aunque sea sólo un poco, a vivir la vida.

José Antonio Jiménez Navarro.

Barcelona, mayo de 2017.

El 28 de febrer, a la Casa Àsia, es va presentar el recull de contes de Kim Ae-ran Corre, pare, corre! en una sala plena de lectors amb ganes de fer un tast de literatura coreana.

Amb l’acollida generosa del director de l’entitat, Rafael Bueno, els cinc presentadors van parlar des de diferents angles de l’obra l’autora coreana. L’editora de Godall Edicions, Matilde Martínez, va explicar com va descobrir aquesta autora en francès i en anglès, com la van sorprendre i agradar les històries que explicava i per què va decidir-se a publicar-la en català i en castellà. Manel Ollé, professor d’història i cultura xinesa de la UPF, va relacionar l’estil de Kim Ae-ran amb els contes d’Ian McEwan, el teatre de Lluïsa Cunillé i fins i tot amb la ironia de Temps moderns de Charles Chaplin. Esther Torres Simón, traductora del coreà i del japonès i investigadora de la URV, ens va fer saber que la literatura coreana és molt potent però que no té prou traductors per poder ser coneguda a Occident. I Mihwa Jo, professora de coreà de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i traductora del llibre juntament amb Alba Cunill, ens va parlar de les dificultats de traduir del coreà al català, i com per a algunes de les frases s’hi havia estat fins i tot dies per trobar la forma de transmetre’ns tota la intenció de l’autora.

Els cinc presentadors de l’acte, doncs, van estar d’acord a afirmar que Kim Ae-ran és una escriptora magistral que al llibre Corre, pare, corre! barreja lucidesa, realisme, imaginació, dispersió i concentració en dosis exactes. I és que el paisatge exterior i interior que retraten els seus contes sedueixen el lector, així com també els personatges que hi circulen: joves i nens que viuen amb unes ferides que accepten fins i tot amb humor, unes ferides que volen oblidar per seguir endavant en la jungla del capitalisme més salvatge del Seul suburbial, on tothom està sol i on no hi ha res que sigui fàcil.

Kim Ae-ran és una gran escriptora i a Godall Edicions ens fa molt feliços haver-li pogut fer un lloc a les llibreries catalanes. Coneixeu-la. Segur que a vosaltres també us seduirà.

Imagen copiada de @Makamo_es

¿Qué puede hacer una editora cuando los distribuidores le dicen que tiene buenos libros, sí, pero pocos, y que con tan pocos, no pueden trabajar?

Una solución es publicar más libros, claro. Pero es que nuestra editorial no corre, va despacio, nos autodenominamos una editorial  “slow book” y  no podemos fabricar libros como quien fabrica rosquillas.

¿Los tres (buenos) libros en español que tenemos publicados tienen que dormir en cajas hasta que aparezcan los otros que se están cocinando?

No.

Los empaquetamos, nos hicimos una lista provisional de librerías (las que venden los libros que edita nuestro buen y sabio amigo José Luis Ponce (Editorial Bellaterra) y las que nos fueron diciendo amigos y amigas andaluces.  Y nos pusimos en marcha.

La ruta duró siete días, de los cuales, uno fue festivo (1 de Enero). Además de disfrutar de la gente, el paisaje, el patrimonio y la gastronomía de Andalucía, visitamos y conocimos muchas librerías: grandes, pequeñas, diminutas. Todas con libreros y libreras implicados, con proyectos muy interesantes. Librerías que son centros de divulgación y de agitación cultural.  Se interesaron por nuestros libros. Encontramos muchas complicidades. Nos maravillaron muchos proyectos. Volvimos cargados de energía y reforzados en nuestro eslogan: “Más libros, Más libres!”, para seguir en la brecha.

Esta es la crónica visual de la ruta:

 

Ahora nuestros libros los podéis encontrar en

ALMERIA
Almeria: Libreria Picasso

CÁDIZ
Cádiz: La ClandestinaLibrería Jaime

El Puerto de Santa María: Librería Zorba.

Jerez de la Frontera: La Luna Nueva y Libros El Laberinto

CÓRDOBA

Córdoba: Librería Luque y La República de las Letras

GRANADA
Granada: Libreria Picasso, Librería Babel, Librería Praga, Librería Teorema, Ubú Libros

HUELVA

Moguer: La Taberna del Libro

Valverde del Camino: Librería Anabel.

SEVILLA

Sevilla: El gusanito lector, la Fuga

#CarreterayLibros. ¡Esto no ha hecho más que empezar!

 

 

 

La imatge l’hem copiat de @Makano_es

Aquest projecte o aquesta operació, com es vulgui dir, la vam fer durant els dies finals de 2016 i primers del 2017.

Vam fer aquest viatge amb els nostres llibres perquè no tenim distribuïdor per als llibres en espanyol. Vam conèixer un munt de llibreries, de llibreters, sobre tot de llibreteres,

Només dir-vos que va ser una experiència molt agradable, divertida, plena de sorpreses i descobertes i que l’anirem repetim per altres llocs de l’Estat…mentre no tinguem distribuïdors.

Aquí en teniu la crónica.

 

 

Ens sumem a la moda del Mannequin Chalenge per desitjar-vos molt bones festes, acompanyats de molt bons llibres.

Regaleu i que us regalin llibres de Godall Edicions

Llegiu llibres de Godall Edicions!

Regaleu i que us regalin llibres bons llibres.

Llegiu bons llibres!

Més llibres, més lliures!

 

 

 

img_0008Parlar de la poesia del Gonzalo Hermo amb el propi Gonzalo, la Míriam Reyes, l’Adrià Targa i un grapat d’amics: poesia-riu, poesia en temps de muda, poesia que fuig dels tòpics, del cànons i sobre tot, de la nostàlgia; poesia que es juga l’existència a cada síl·laba, a cada pausa. Parlar del ritme dels poemes, de la música dels poemes, del procés de creació dels poemes. Parlar de l’eterna i sempre nova dialèctica entre el fons i la forma. Parlar dels paranys i els reptes de la traducció.

img_0014Escoltar les poesies del Gonzalo en gallec cristal·lí, amarat de molses. Escoltar-les en català. Comparar sons, paraules, cadències entre les dues llengües. Escoltar parlar el Gonzalo sobre la seva llengua, sobre els matisos i marques de classe d’aquesta llengua minoritzada.

Enraonar de llengües, de tradicions poètiques.

Aprendre tant sobre coses que no sabíem.

Gaudir de la companyia i el mestratge de bons poetes i bons amics.

captura-de-pantalla-2016-11-13-a-las-19-52-35

Tot això va ser la segona presentació a Barcelona del llibre “Celebració” i va passar a l’Espai Contrabandos, dijous dia 10 de novembre.

Gonzalo, torna aviat!

img_0001

Per què hi ha banquets famosos amb un mateix nombre de comensals?
Què tenen en comú Platò i el Celler de Can Roca?
I el sant sopar i “Els amics de Peter”?
“El festí de Babette” es va inspirar d’una obra filosòfica?
La Filosofia i el vi tenen un recorregut paral·lel?
De tot això i més en parlaran els autors dels llibres “Pequeñas historias de banquetes” i “Petites històries de banquets” , mentre sopem i bevem vi del Priorat a l’Espai Contrabandos.

Preu 25€ (inclou el llibre)

Inscripcions: activitats@espaicontrabandos.com

Places limitades.

Us hi esperem!

 

cartell-banquets